Aniversari
Montserrat, els meus nanos i, els meus amics, m'han muntat una festa inoblidable. El clip l'ha elaborat en Roger.
Montserrat, els meus nanos i, els meus amics, m'han muntat una festa inoblidable. El clip l'ha elaborat en Roger.
Per els que ens agrada pensar que un amic és aquell que et vol fer participar de les seves coses bones de la vida, en Manolo era un gran amic.
Entre Terrassa i "Granà" va passar la seva vida. Més del camp que de la ciutat, recordava amb la innocència de l’estrany, el miracle de l’electricitat. L'interruptor de la llum va ser la troballa que més l’impactà quan va arribar a ciutat.
Amic de cantaires i dansaires, es delía pel bon flamenc. Era amic dels gitanos del Albahicin i d’en Morente i d’en Jorgito i conegut d’en Lorca i el Darro. La seva immobiliària tenia el nº de telèfon pintat als murs del Cebolla Palace. Els seus vitralls: equilibri de forma i color. Tenia l’oficina al carrer. S’alimentava de les converses amb els seus col•legues, a la barra del bar.
Abans, però, i alhora també era, l’antic camarada, l’assistent social , l’amant misteriós d’homes i dones del cap dret, el conco que va emmalaltir al cap de poc temps de la mort de la seva mare, el detector d’incongruències socials, la senzillesa elegant del seu estar. La seva llunyania del compromís social mercenari.
"Cuando vayas al monte, siempre tienes que llevar, un cordel, una bolsa y una navaja".
Era un home savi, alegre i sensible.
Ja molt avançada la malaltia, un dels últims moments que vem veure’l gaudir va ser en un concert del D'Callaos, grup del qual és la música que ara estic escoltant. La peça es titula: Se fué la luz.
Manolo, et trobem a faltar.