Tot canvia
Ja he dit alguna altre vegada que quan visc una situació que m’angoixa, que em preocupa, miro d’escriure i endreçar les idees que em volten i revolten.
Sembla que he arribat malament a aquest començament de curs.
La feina no pinta bé, amb descomptes injustificats i la baixada de la nòmina. El que és pitjor és que ja arribat el moment, anunciat, que ens fan visitar a pacients d’altres metges, de manera aleatòria, i que no presenten patologies especialment agudes. Fa uns anys nosaltres mateixos triàvem els nostres substituts. Ara ja no hi ha ni substituts. Allò que havíem dit de la desaparició del metge de capçalera és a la propera cantonada. Visca el supermercat sanitari! Fa mesos que no envio pacients, amb patologia seriosa, al trauma o al otorrino del Consorci de Terrassa. Els dic que vagin a la privada. Les llistes d’espera son, sovint, de més d’un any. M’emprenya pensar que la jubilació, que tinc a tocar, serà la meva solució. Els col•lectius afectats, els sanitaris i els treballadors, el poble, no han de quedar-se de braços creuats davant la escandalosa pèrdua de qualitat del sistema públic de salut.
Encara que em poques molèsties físiques, vaig envellint. Ja soc vell. Increïble haver-hi arribat. Resulta que a hores d’ara ja m’estic prenent 7 fàrmacs diaris, la major part amb efectes preventius. Fa anys que busco, amb no massa interès, el meu metge de capçalera. M’he despertat tard, pel que deia abans... I segueixo fumant i bevent excessivament. I faig poc exercici físic. Nobody is perfect. Alguna cosa hauré de canviar.