Article d' Alfons Quintà, eldebat.cat

A CDC, les brutals retallades sanitàries li semblaven fàcils. La moció socialista, aprovada el passat 28 de març per totes les forces parlamentàries, l’ha obligat a posar sobtadament el fre de mà, quan anava a tot gas. El cotxe ha patinat i fa moltes destrosses. Ningú no controla el vehicle, mentre que temes greus, opacs i soterrats, com el del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB) apareixen en escena, per quedar-s’hi per força temps. D’altra banda, les declaracions del ministre Luis de Guindos poden portar a un nou panorama sanitari. Tanmateix, per ara res no indica que el trist rècord retallador de la Generalitat pugui ser superat.

Dubto: fer o no fer. La vaga, vull dir.
- Els hi preparem el caldo i sobre ens foten el tall.
- Tot just fa dos mesos que ja vàrem fer vaga i ja veus...
- Ens descompten massa diners.
- Els sindicats i els partits estan en el mateix sac.
- Ja esta tot amanit.
I altres arguments similars em comenten els amics i coneguts quan els plantejo el dubte. I penso que no deixen de tenir raó. Però solament una part.
D'entrada a mi em sembla que el desànim i la resignació, ben segur, no son les millors receptes per afrontar els problemes.
I el problema és gran. Es tracta de parar, i fer enrere si es pot, la Reforma Laboral. Doncs, perquè el poble, tu, treballador com jo, perd molts del drets que s'havien negociat en el Pacte de Toledo. Apa! Déu n'hi do!
Cada dret, cada engruna, que el treballador ha anat arrencant del poder ha costat molt dolor. Fins i tot ni ha qui hi ha deixat la pell en el intent. No ha estat mai fàcil. I solament la unió ens ha donat la força.
Ja veus que m'he decidit.
Necessito, necessitem, la teva participació.
Ànims!
I si no, jo ho saps, haurem d'agafar les retallades i ...

De les caminades per Sant Llorenç m’ha vingut l’acudit. M’explico.

Sempre, i per diferents motius, m’he sentit molt lligat al poble de Matadepera. Entre d’altres hi vaig viure a tocar. Allà, a El Pla del Bonaire, l'autèntic. A l’altre banda de la carretera que mena al Club Egara. Dons bé, com molts, encara que no soc filòleg, a vegades em trobo demanant-me l’etimologia, l’origen, de certes paraules. De on vindrà aquest nom? Mira que dir-se Matadepera! Però si només hi ha, hi havia, el pererar del veí. El què hi havia, cinquanta anys enrere, era molta vinya, de picapoll. I hem sembla que tampoc hi havia més assassins que a Terrassa, per exemple. Matadepera. No cal anar matant les peres i després fer-ne ressò. O es tracta d’un manat de peres?

Publicat a DIRECTA

DAVID FERNÀNDEZ | 08/11/2011

El frau empresarial català multiplica sis cops les retallades de l'executiu neocon-vergent • Els noms dels 1.600 grans evasors, blindats i protegits pel mateix Estat defraudat • La nissaga Carulla, el pare d'Artur Mas, Carceller de DAMM SA, el futbolista Luis Enrique, l'empresari químic Bas Puig, el directiu de RBA Ricardo Rodrigo, l'arquitecte Alfredo Arribas, Alejandro Sanz o Emilio Botin, entre els defraudadors

Editorial de Ignacio Ramonet a Le Monde diplomatique

Cuando se acaban de cumplir diez años desde los atentados del 11 de septiembre y tres años desde la quiebra del banco Lehman Brothers ¿cuáles son las características del nuevo “sistema-mundo”?
La norma actual son los seísmos. Seísmos climáticos, seísmos financieros y bursátiles, seísmos energéticos y alimentarios, seísmos comunicacionales y tecnológicos, seísmos sociales, seísmos geopolíticos como los que causan las insurrecciones de la “Primavera árabe”...

Hay una falta de visibilidad general. Acontecimientos imprevistos irrumpen con fuerza sin que nadie, o casi nadie, los vea venir. Si gobernar es prever, vivimos una evidente crisis de gobernanza. Los dirigentes actuales no consiguen prever nada. La política se revela impotente. El Estado que protegía a los ciudadanos ha dejado de existir. Hay una crisis de la democracia representativa: “No nos representan”, dicen con razón los “indignados”. La gente constata el derrumbe de la autoridad política y reclama que ésta vuelva a asumir su rol conductor de la sociedad por ser la única que dispone de la legitimidad democrática. Se insiste en la necesidad de que el poder político le ponga coto al poder económico y financiero. Otra constatación: una carencia de liderazgo político a escala internacional. Los líderes actuales no están a la altura de los desafios.

Ho confesso: estic ben desorientat. Aquelles idees que em varen ensenyar de petit ja no em serveixen.

El bé comú ha d’estar per sobre del interès individual. S’ha de respectar, o millorar si es pot, allò que és públic, és a dir: del poble. Els polítics han de servir la comunitat. La democràcia, sempre millorable, és el menys dolent dels sistemes polítics.

El treball, dignifica, deia la moral imperant. El treball és allò que ens pot donar riquesa. O era: el treball és l’excusa per aquells que no saben que fer?

Aquests conceptes sobre el col•lectiu i sobre el treball ja no son importants. Ara l’important és EL MERCAT.