Aquí us presento els ingredients i preparació de la sopa que fan al Hotel Juliana de Phnom Penh, la capital cambodjana. Desconec el nom d’algunes especies i preparats així que la recepta és només orientativa. No és ni la millor ni la pitjor, és una de les bones sopes que es preparen a Indoxina, doncs és molt popular a tots els països de la península. És com ara el pa amb tomàquet per nosaltres. I acostumen a menjar-la d’últim plat.

Diuen que d’influències xineses la seva base és un brou lleuger, de carn o de peix, pasta fina, com els famosos noodles, carn o peix, o les dues coses juntes, com el marimuntanya tant nostrat, precuinades, verdures entre les que hi ha la soia en brots, espècies per amanir com la salsa de peix, la soia mateixa, la llima o els bitxos, i l’all, tant apreciat a la cuina xinesa.

Es menja amb els típics palets, quasi sempre de plàstic, quin snobisme fastigós!, i cullera. He llegit o escoltat alguna vegada que aquesta civilització menja amb aquestes eines perquè si mengessin amb forquilla i ganivet, son tan agressius que, és farien mal, o és revoltarien contra els amos. Quina bestiesa! Sembla que costa reconèixer que en un dels aspectes quotidians més importants com és el menjar, aquesta cultura, mil•lenària de veritat, ha assolit un refinament a la taula que passa la ma per la cara a la nostra. El concepte bàsic és portar a taula el menjar preparat de tal manera que només te’l hagis de posar a la boca. A taula, tampoc, s’ha de treballar. No calen eines de salvatges. Altrament la censura col•lectiva, fruit del hinduisme, front la exagerada sortida de to individual, és present arreu. Em sembla que no hi ha poble més contingut i on el respecte mutu ens sembli tan exagerat.

Per mi aquestes sopes son un dels alicients del viatge així que no em costa gaire cridar: Visca la sopa xinesa!

Aquesta entrada la dedico al mestre fotògraf, guia, company de viatge, amic i cunyat Josep Girona i Fillol.

L’arxipèlag de Cát Bà es troba al nord-est de Vietnam a uns 50 km de la ciutat de Haiphong i al sud de la famosa badia de Ha Long. L’illa més gran, uns 30 km té la carretera que la travessa, porta el dit nom de Cát Bà i des de fa 4 anys una bona part n’és Reserva de la Biosfera. Les seves muntanyes càrstiques, la més alta de 268 m, de fa segles son envaïdes pel mar. Cobertes de selva tropical monsònica son l’hàbitat del mico Langur (Trachypithecus) d’espatlles daurades i d’altres essers especials, tant de terra com de mar i aire.

Imagineu-vos una illa com ara Eivissa amb uns 6.000 habitants en una petita ciutat i 4 pobles més. Molts pocs cotxes i alguna moto de 45. Moltes barques i fins i tot poblats dins l’aigua. Tenen piscifactories domèstiques i a Lan Ha hi ha cultius de perles. El poc turisme que hi ha és quasi exclusivament vietnamita. El paisatge marí no és tant espectacular com a Ha Long però el conjunt val la pena.

I per no parlar dels preus, ni del menjar, ni del senderisme...

També anomenada La Torre del Pinzell, es troba a uns 30 Km al nord-est de Hanoi i està formada per tres edificis en paral•lel de arquitectura harmònica dins d’un recinte envoltat pel que aquí en diríem un claustre, una porxada. Per una porta lateral podrem admirar l’estupa de 5 pisos, feta de pedra, del segle XVII. Bones estàtues budistes i un molí de pedra del XII, que encara funciona. Crida l’atenció la poca alçada del conjunt i el jardí racional, amb els seus bonsais, apart de la pau que s’hi respira i els pocs, cap, turistes que s’hi atansen. Et venen ganes de fer-te monjo.

En el primer edifici hi ha les estàtues de La Felicitat i de La Desgràcia. En el segon, estàtues de Quan Am, entre d’altres, un buda famolenc i una balustrada de pedra amb un pont, màgic, que porta al tercer edifici, on hi ha el molí.

Estances dels pocs monjos. Ha de ser un bon lloc per fer fotos doncs hi van les parelles en casar-se.

Si vas per Hanoi val la pena arribar-s’hi.

Per It Allàc

L'excitació creix a mesura que s'apropa l'hora d'empendre el vol. Ja fa dies, mesos, que rumio com una vaca, boja, el viatge. L'exòtic viatge. Mentre faig solitaris, rumio i somio. La llista del que necessito la vaig confegir quasi fa un mes.

Passaport i visats necessiten el seu temps, que acostuma a passar per Madrid, on hi ha les ambaixaides. Aquests paisos, diferents, que en diem pobres, son prou llestos com per cobrar-te 110 € per ensenyar-te el nas. Però jo no m'hi conformo amb veure aquest nas, passat per la cirurgia estètica turística i que sovint també fa de pantalla que et priva de veure quelcom més del cos. Tampoc es tracta de mirar-l'hi el cul, els pobles també tenen la seva intimitat, però sí intentar acostar-s'hi.

Leopoldo Abadía Sr.
Profesor jubilado (?) del IESE

Antes la llamaba “Crisis 2007-2008”, pero como no sé cuánto va a durar, le he cambiado de nombre.
1. 2001. Explosión de la burbuja Internet.
2. La Reserva Federal de Estados Unidos baja en dos años el precio del dinero del 6.5 % al 1 %.
3. Esto dopa un mercado que empezaba a despegar: el mercado inmobiliario.
4. En 10 años, el precio real de las viviendas se multiplica por dos en Estados Unidos.
5. Durante años, los tipos de interés vigentes en los mercados financieros internacionales han sido excepcionalmente bajos.
6. Esto ha hecho que los Bancos hayan visto que el negocio se les hacía más pequeño:
- Daban préstamos a un bajo interés
- Pagaban algo por los depósitos de los clientes (cero si el depósito está en cuenta corriente y, si además, cobran Comisión de Mantenimiento, pagaban “menos algo”)
- Pero, con todo, el Margen de Intermediación (“a” menos “b”) decrecía

Soledad Gallego-Díaz
El presidente del Gobierno, Rodríguez Zapatero, y la vicepresidenta Fernández de la Vega se esforzaron ayer en asegurar a los ciudadanos que la directiva sobre expulsión de inmigrantes y deportación de menores aprobada esta semana por el Parlamento europeo "no afecta a la legislación española".

Es una afirmación francamente sorprendente porque hasta ahora los que sabemos algo de la UE habíamos creído que los Estados miembros están obligados a transponer el contenido de las directivas comunitarias, bien mediante leyes nacionales, bien mediante normas reglamentarias. Creíamos que una cosa era que las directivas no tuvieran aplicación directa y otra que no tuvieran consecuencias legales.

Los 16 miembros del PSOE que apoyaron la directiva europea se alinearon con Fini, Bossi y el PP.

Doncs encara no s’han acabat els meus problemes informàtics. I us hauré de confessar allò… bé, ja veurem. Es molt dur.

El fet és que el windows m’ha tornat a petar. L’Ubuntu semblava funcionar. Ja cansat he portat la màquina a l’Andreu, que me la va vendre i al cap d’un parell de dies ja l’ha tingut a punt. Es el primer cop, en tants anys, que ho he fet. Resulta que havia encaixat malament, em vaig equivocar de ranura, el port paral•lel a la placa mare. Es curiós que un error tan greu no el detecti ni el maquinari ni el programari. Entre això i la meva incompetència, aquí torno a estar.

El primer computador, mal reconvertit en ordinador (Spain is different), que vaig comprar era un Sinclair ZX Spectrum, 48K, Ok Corral. Després, 1989?, i per 300.000 peles del ala i de segona ma, un Amstrad PC 2386 amb Sistema operatiu MS-DOS 4.01 amb Windows 2.1. Aquesta ja era una eina per treballar, amb la seva impressora d’agulles i el seu paper continu. Temps de Lemmings, de sida i jocs olímpics. Va ser aleshores quan vaig aprendre, una mica, a treballar amb el MS-DOS (Microsoft - Digital Operating System). Una de les ordres que, sempre com a últim recurs, això sí, m’ha agradat més d'emprar és: format C: . N’està segur? Et pregunta la bèstia. Endavant les atxes! Quines xalades. Tornar a començar. I, impenitent, segueixo reincidint. El format C: també vol dir que has de guardar, conservar i reinstal•lar tots els programetes que fas servir, les dades de l’agenda, els correus, les adreces d’interès, les claus i contrasenyes, les dades del ISP...apart de la musica, la literatura, el cine, les fotos, els documents...Emprenya prou quan perds dades.