Main

Septiembre 11, 2007

Eines que hem perdut

uva Barberán.jpg

Avui: les cues de pansa

Doncs sí, nois. No fa gaires anys quan algun estudiant o parent desmemoriat ens demanava algun remei per millorar la retentiva era inevitable la sortida: menja cues de pansa. Al estudiant l’hi receptàvem una Centramina® i al iaio un complex vitamínic. I tots contents. Amb el missatge donàvem a entendre que per la memòria no hi ha cap remei apreciable.

Així, fa 100 anys, els professors Kraepelin i Alzheimer, els primers (?) psiquiatres neuropatòlegs, van descriure i estudiar conjuntament la clínica i l'anatomia patològica de la malaltia d’Alzheimer. El més cridaner del cas estudiat era l’edat de la malalta. Em sembla que eren 52 anys. Els altres símptomes segur que s’observaven i s’atribuïen a l’envelliment, com després es va confirmar. Si donem temps al temps, patirem la malaltia, quasi tots. I com en tota distribució normal, també hi trobarem els extrems.

La qüestió és: a partir de quina edat estarem, quasi tots, malalts? O quasi tots, malalts potser no és una malaltia, potser és una altre cosa. Potser només és: envelliment.

Després, els voltors de la salut van descobrir aquesta opció: tots malalts, i per tant un camp de negoci inesgotable i es van inventar, entre d’altres, una nova malaltia d’Alzheimer. Aquesta malaltia a la que estàs condemnat si vius el suficient.

Assegut a la cadira, inexpressiu i afàsic et donaran, test amunt, test avall, fàrmacs que sembla que van bé pel qui et té cura i que t'allargaran el patiment. Tot plegat no vol dir que estiguis millor, encara que et sapiguem atendre més bé. Tu no hi ets, ja fa mesos, anys, potser. Una situació lamentable.

D’acord que cada malalt és cada malalt i és difícil fer recomanacions generals, però quan em toqui a mi, tingui l'edat que tingui, vull que, si jo ja no ho he fet, aviseu a aquests amics per una mort digna.

Mentrestant no surt el que m'ha de guarir, em receptareu: cues de pansa.


Agosto 19, 2006

Eines que hem perdut

escopidora.JPG


Avui: l'escopidora

Collons! Quin gargall! Deia l’avi, després d'escopir-lo a l’estri arraconat. Bona punteria. I em sembla que té sang! L’expressió entre la preocupació i el costum.

Era aquella època en que era obligatori en els transports col•lectius portar aquell rètol, que encara es pot redescobrir en alguna relíquia i que posava: PROHIBIDO ESCUPIR. A vegades avisant de la quantitat de la multa si contravenies la llei.

Després, amb la renovació del parc mòbil i l’educació millorada i a la vegada que també millorava el tractament de la tuberculosi, van anar desapareixent els porcs, els rètols i les escopidores.

Per què, escopir, apart de la falta de respecte que pressuposa l’exhibició, i a voltes contacte, de les nostres íntimes misèries fluides corporals, vulnera algunes de les més elementals normes de la Salut Pública i de la convivència pacífica.

D’uns anys ençà torna a ser freqüent veure escopir al terra, en qualsevol indret. Ja han tornat els concursos de “cipalls”? El cert és que la tuberculosi encara segueix aquí i guanyant punts.

I em sembla que els responsables, en part, en son els entrenadors de futbol. És que no tenen prou autoritat per fer veure als jugadors l’efecte mimètic, perjudicial en aquest cas, que sobre el jovent té la conducta dels seus "cracs mediatics"?

Hauria de ser fàcil corregir-ho però fa massa temps que ho espero i la solució no arriba. Mentrestant una bona idea fora posar escopidores, provisionalment, sobre el terreny de joc i encara que els mocadors es posin tristos.

Potser hi ha qui creu que l’exercici intens obliga a escopir. El mestre d’esgrima, tirant cops a cegues... Quina conya!

I els “monillos” haurien d’advertir la població de la pràctica d’aquest “mal costum”, d’aquest delicte contra la salut pública, en comptes de buscar pedretes a les butxaques adolescents.

Junio 24, 2006

Eines que hem perdut

pare.JPG

Avui: la bata

Em diu na Montserrat que la bata no és ben bé una eina però, és que tinc tantes ganes de parlar-ne! I és que, de fet, encara que l’hàbit no et faci monjo sí que hi ajuda. L’hàbit es el vestit que denota una professió, un grau. I els metges ja fa anys que anem vestits com els alumnes de la classe “Carniceros I” de la novel•la Wilt, de Tom Sharpe. Només cal donar un tomb per qualsevol hospital o CAP per veure imatges de companyes i companys tan mal vestits que, si no fos per l’ambient general de preocupació que regna en aquests llocs, ens farien força gràcia. Una passarel•la Gaudí surrealista.

Continue reading "Eines que hem perdut" »

Marzo 28, 2006

Eines que hem perdut

clip.gif

Avui: el clip.

Aquesta és una eina que no ve del camp de la medicina perô que era i ha de seguir sent de gran utilitat. Qui no s’ha fotut mai un cop de martell a la punta del dit? O se l’ha enganxat amb la porta del cotxe? El dit, vull dir.

Doncs, sovint, si el cop es prou fort, es forma una col·lecció de sang sota l’ungla que anomenem sangtraït. Un nom prou suggerent. El dolor que provoca és molt intens, pulsàtil i que va marxant massa lentament per la tonteria de la lesió. Dura més de 24 h, que és el temps dins del qual recomano, empíricament, el següent procediment.

Continue reading "Eines que hem perdut" »

Septiembre 07, 2005

Eines que hem perdut

DSCN3491.gif

Avui: el depressor lingual.

Col·lega, és més que probable que no hagis vist mai un depressor lingual que no sigui de fusta o de plàstic.
A la foto pots veure el que fèiem servir fa més de 30 anys. Metàl·lic, cromat, amb forma de S itàlica, amb un extrem més ample per boques més grosses i amb l’altre per boquetes de pinyó.

Continue reading "Eines que hem perdut" »