Eines que hem perdut
Avui: les cues de pansa
Doncs sí, nois. No fa gaires anys quan algun estudiant o parent desmemoriat ens demanava algun remei per millorar la retentiva era inevitable la sortida: menja cues de pansa. Al estudiant l’hi receptàvem una Centramina® i al iaio un complex vitamínic. I tots contents. Amb el missatge donàvem a entendre que per la memòria no hi ha cap remei apreciable.
Així, fa 100 anys, els professors Kraepelin i Alzheimer, els primers (?) psiquiatres neuropatòlegs, van descriure i estudiar conjuntament la clínica i l'anatomia patològica de la malaltia d’Alzheimer. El més cridaner del cas estudiat era l’edat de la malalta. Em sembla que eren 52 anys. Els altres símptomes segur que s’observaven i s’atribuïen a l’envelliment, com després es va confirmar. Si donem temps al temps, patirem la malaltia, quasi tots. I com en tota distribució normal, també hi trobarem els extrems.
La qüestió és: a partir de quina edat estarem, quasi tots, malalts? O quasi tots, malalts potser no és una malaltia, potser és una altre cosa. Potser només és: envelliment.
Després, els voltors de la salut van descobrir aquesta opció: tots malalts, i per tant un camp de negoci inesgotable i es van inventar, entre d’altres, una nova malaltia d’Alzheimer. Aquesta malaltia a la que estàs condemnat si vius el suficient.
Assegut a la cadira, inexpressiu i afàsic et donaran, test amunt, test avall, fàrmacs que sembla que van bé pel qui et té cura i que t'allargaran el patiment. Tot plegat no vol dir que estiguis millor, encara que et sapiguem atendre més bé. Tu no hi ets, ja fa mesos, anys, potser. Una situació lamentable.
D’acord que cada malalt és cada malalt i és difícil fer recomanacions generals, però quan em toqui a mi, tingui l'edat que tingui, vull que, si jo ja no ho he fet, aviseu a aquests amics per una mort digna.
Mentrestant no surt el que m'ha de guarir, em receptareu: cues de pansa.
