Article d' Alfons Quintà, eldebat.cat

A CDC, les brutals retallades sanitàries li semblaven fàcils. La moció socialista, aprovada el passat 28 de març per totes les forces parlamentàries, l’ha obligat a posar sobtadament el fre de mà, quan anava a tot gas. El cotxe ha patinat i fa moltes destrosses. Ningú no controla el vehicle, mentre que temes greus, opacs i soterrats, com el del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB) apareixen en escena, per quedar-s’hi per força temps. D’altra banda, les declaracions del ministre Luis de Guindos poden portar a un nou panorama sanitari. Tanmateix, per ara res no indica que el trist rècord retallador de la Generalitat pugui ser superat.

No saben com dur a terme les retallades sanitàries amb la celeritat i profunditat que volien. Ara bé, no han canviat d’ estratègia, sinó que només estan considerant un alentiment tàctic, si bé no s’aclareixen ni tan sols a nivell de tàctica. Un dia demanen a alts funcionaris que efectuïn un informe en un sentit. El dia següent requereixen que vagin vers un altre objectiu. Paral·lelament, parlen amb persones que creuen que els poden oferir alternatives més moderades, per oblidar-los l’endemà. Josep Prat està obsessionat a mantenir-se a la presidència de l’ICS fins al 29 d’agost en que podria jubilar-se, argumentant que aquell dia compleix els 65 anys. Mentrestant, faria bé de mirar amb cura el seu correu, perquè alguna citació judicial pot estar al caure.

Significativament, els dirigents sanitaris de CDC ordenen a interventors que deturin contractes que estaven en marxa. En síntesi, hi ha por. Saben que la unanimitat en contra seva del Parlament també es dóna en el si del personal sanitari i en el funcionariat –inclòs el més alt– mentre que les enquestes mostren que augmenta en tota la societat.

Tot això no obstant, Artur Mas i Germà Gordó continuen estant decidits a afavorir els clans sanitaris amics, ja citats amb noms i cognoms en aquesta col·laboració. No volen canviar de rumb. Per tant, es queden al paire. És la calma precursora d’una gran i duradora tempesta. De manera irresponsable, es prengueren la sanitat pública com si fos la vaca que els podia donar tota la llet que necessitaven, malgrat que per aconseguir-ho calgués matar-la. Varen començar llançats, mirant només al capítol 1 (personal) del pressupost. Somniaven en una sanitat sense treballadors. Com que ningú no s’ho esperava, varen poder fer molt de mal. Però no en tingueren prou. Així, optaren per retallar els sous de tots els funcionaris. Són dues novetats catalanes, atès que l’Estat només els ha congelat. Ara, amb el toc d’alarma de l’esmentada moció parlamentària socialista –aprovada per totes les forces, menys CiU– estan considerant portar les tisores a més àmbits encara.

De la sanitat a les aigües del Ter-Llobregat
Fonts de la conselleria de Salut –i no pas de Territori i Sostenibilitat, que és la competent– em diuen que està en vies de concreció la privatització de la gran empresa pública Aigües del Ter-Llobregat (ATLL), amb un patrimoni d’infraestructures pròpies de 1.800 milions d’euros.Té 700 quilòmetres de canonades de xarxa i subministra 230 hectòmetres anuals d‘aigua, servint així 4,9 milions de catalans (al voltant del 65% de la població), inclosa tota Barcelona. Les fonts em diuen que tota l’operació és portada directament per Mas i Gordó, no pas pel conseller Lluís Recoder.

Per acabar-ho d’aclarir, em diuen que una empresa molt interessada és el grup de construcció i d’enginyeria Comsa-Ente, del qual n'és vicepresident Carles Sumarroca Claverol i president d’honor el seu pare, Carles Sumarroca Coixet, de 78 anys, casat amb Núria Claverol, antiga sòcia de l’esposa de Jordi Pujol (Marta Ferrusola) en un negoci de floristeria, Hidroplant. El preu d’adjudicació d’una concessió per un període entre 25 i 50 anys podria ser igual o superior al deute actual, estimat entre 500 i 700 milions d’euros. Un cop privatitzada, es podrien apujar progressivament el cànon i les taxes, argumentant que estan per sota dels nivells europeus. Llavors els guanys del nou concessionari podrien permetre, en pocs anys, amortitzar la compra i obtenir alts beneficis.

Sumarroca Coixet és íntim amic de Jordi Pujol. Fou fundador de CDC, president del diari 'Avui', promotor de la fallida Spanair i copropietari de Tipel, la desapareguda indústria de pells creada per la família de Lluís Prenafeta. Tipel va ser l’única empresa privada on treballà Artur Mas. Sumarroca Coixet també va crear i promoure laboratoris d’anàlisis clíniques i de diagnòstic, integrats avui en la multinacional Labco, la primera del sector a Espanya. Amb ocasió de les retallades sanitàries Labco, un bé suplementari respecte a la destrossada sanitat pública, està en plena expansió. El conseller delegat de Labco és Albert Sumarroca Claverol.

Passes d’analitzar un sector a un fer-ho amb un altre i tornes de trobar retallades sobtades i inexplicades –és a dir, sense que abans se’n exposi al Parlament la possible justificació– així com unes mateixes persones com a possibles beneficiaris. Totes elles semblen capaces de ser generoses amb les necessitats econòmiques que pugui tenir CDC, després d’ anys d’estar a l’oposició. És un tema que Germà Gordó, com a gerent de CDC durant anys, coneix i sembla que segueix millor que ningú.

Hi apareix el Col·legi de Metges de Barcelona
Un altre canvi col·lateral produït per les retallades és el distanciament entre Miquel Vilardell [a la imatge] i CDC. Vilardell és el cap de Medicina Interna de l’ Hospital Vall d’ Hebron, catedràtic de la Universitat Autònoma, president del Col·legi de Metges de Barcelona, president del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari del President la Generalitat, Artur Mas, i metge personal de l’expresident Jordi Pujol.

Vilardell és un metge reputat, respectat, i sobretot, molt honest. És partidari de mantenir la sanitat pública catalana. Mai no ha exercit la medicina privada, malgrat que, amb les seves credencials i la seva capacitat, si ho hagués fet hagués pogut guanyar molts més diners. Mas el va voler designar conseller de Salut. Mas el preferia a Boi Ruiz, amb qui no és comparable ni de lluny. Vilardell va veure que Mas el podia voler usar per fer empassar mesures que, com s’ha vist, són un desastre i contràries al que sempre ha pensat Vilardell. Mas volia rodejar-lo de personatges com Josep Prat o Josep Maria Via. Aquest darrer ha expressat en la premsa una visió encara més radical que la dominant. Això pot haver-lo anul·lat com a candidat a res. Quant a Prat, ja se sap què encarna i com obra. Segons em diuen amics del doctor Vilardell, aquest es va ensumar la jugada de Mas i per això va refusar ser conseller.

Recentment, Vilardell, que és una persona prudent, no ha pogut estar-se’n de dir en públic el que sempre havia afirmat en privat: “Volem mantenir –digué– el sistema sanitari públic de qualitat. Manifesto el meu desacord amb la forma com s’estan duent a terme les reformes. Crec que s’han de parar i buscar un moment de reflexió. Les reformes que afecten la qualitat no poden posar-se en marxa perquè cal preservar el nostre sistema sanitari públic”. Afegí: “Les mesures que afecten l’eficiència, preses ràpidament, porten conflicte i malestar. Això crea intranquil·litat al ciutadà i malestar als professionals. Per això hem de dir 'no'.”

Una presa de posició tan clara –i tan contrària la política de la Generalitat– ha tret a la llum un conflicte objectiu sabut, però que fins ara havia estat silenciat. Consisteix en la gran diferència entre els criteris de Vilardell i el que fa el Col·legi de Metges de Barcelona (COMB). Aquest sembla ser un exemple d’allò que Vilardell va voler evitar en refusar ser conseller de Salut. Vilardell és el president del COMB però el poder real i efectiu està en mans de Jaume Aubia, cap de l’inefable i enorme sector dit empresarial del propi Col·legi –el Grupmed– i de Jaume Padrós, vicepresident primer. Ambdós encarnen l’anomenada “CDC dels negocis”.

Tots dos sostenen criteris antagònics als del doctor Vilardell, acabats de reproduir. No hi ha cap dubte que l’home clau és Aubia, mentre que qui s’ha expressat més a favor de la política sanitària de la Generalitat ha estat Padrós, que va arribar a declarar que “sembla que la sanitat fos una barra lliure”. Pel que fa a Aubia, cal recordar que el març del 2008 el Banc d’ Espanya li va imposar, previ expedient, una sanció de 6.000 euros per “infracció molt greu”.

Aubia va passar a formar part de la junta del COMB el 1982, és a dir fa trenta anys, quan en va ser elegit tresorer comptador. Des de finals dels vuitanta fins al 1992, un dels més estrets col·laboradors d’Aubia va ser Josep Caminal Badia, avui director de la presidència de 'La Vanguardia'. Caminal va ser gerent del col·legi, malgrat no tenir cap titulació acadèmica, però sí una gran experiència política dins de CDC, com a col·laborador de Miquel Roca Junyent.

Aubia hi va estar més o menys allunyat només els dos anys (2002-2004) en què va ser director general en un govern de Jose Maria Aznar. Fins i tot en aquells anys, va mantenir una continua relació amb la cúpula d’afers del COMB. En retornar al COMB, va recuperar i eixamplar el poder que tenia abans. Passà a ser “conseller delegat del Grupmed”, un complex entramat d’empreses del COMB. El 2007 va canviar el nom del seu càrrec, passant a dir-se “President executiu del Grupmed”. La junta directiva del COMB està formada 'de jure' per 20 membres elegits. Però Aubia, en condició d’assessor, com alguns altres alts càrrecs, al voltant de cinc, hi està ben present, malgrat que ara no hi té cap mandat electiu. La seva força és ben sabuda: tots els metges consultats han indicat que el poder real rau en la persona d’ Aubia.

En canvi, Padrós és membre elegit de la junta des de també fa molts anys, potser des de la dècada dels vuitanta. Del 1988 al 1996 va ser diputat de CiU al Parlament de Catalunya. A continuació passà a ser secretari del COMB. Ara aspira a substituir Vilardell.

El conglomerat format pel COMB i les setze empreses integrades en el Grupmed (del propi Col·legi) té en plantilla un total de 279 treballadors. Analitzant la informació de publicació obligada no he estat capaç de saber quants treballadors tenia cadascuna de les empreses.

Segons el pressupost oficial del 2010, el darrer aconseguit, el COMB tenia 30.286 col·legiats. Aquell any va ingressar 13,2 milions d’euros, dels quals 10,7 milions ho foren per quotes i serveis i 2,5 milions, del rendiment de les seves pròpies empreses. Són unes dades que contrasten amb altres de la pàgina 48 del mateix document. En efecte, l’encreuament de serveis i de pagaments pot ser exposat de moltes maneres, per raons fiscals i d'altres. Moltes dades són molt poc desagregades. També hi figura el rènting d’uns vuit vehicles, sense especificacions.

No hi ha hagut manera de saber quant guanyaven realment (és a dir, sumant-hi tots els conceptes) els membres de la cúpula de Grupmed. Però fonts molt contràries a la gestió de Jaume Aubia creuen que pot arribar a percebre 200.000 euros anuals. Respecte a un seu col·laborador i subordinat directe, creuen saber que guanya 120.000 euros anuals o potser fins i tot 144.000, afegint-hi un altre concepte. Curiosament, en els anys 2009-2010, per tant ja en plena crisi i, tot seguit, amb metges que, per la política de CDC no arriben ni a mileuristes, es varen incrementar dietes percebudes pels consells de Grupmed, on hi estan omnipresents Aubia i els més directes col·laboradors, la força fàctica decisiva. El 2009, el total de dietes percebudes per la cúpula del Grupmed va ser de 159.476 euros, que va passar a 328.964 euros el 2010. Això no es diu. Però en canvi es destaca que no han incrementat les dietes de la junta directiva. Vaja, que Vilardell cobra el mateix, infinitament menys que Aubia, mentre que, per desgràcia, també mana incomparablement menys.

Dos 'tapats' sanitaris
Membres de la candidatura col·legial presidida per Núria Fernàndez, que en les eleccions del 2010 es varen oposar a l’elecció de l’actual, així com altres facultatius de diverses tendències, des del PSC a molts de CDC, passant per independents, optaren per contactar amb 'Eldebat.cat' per exposar un munt de problemes insòlits, sense parió amb els que pugui tenir cap altre col·legi professional. Em donen molts detalls respecte al poder fàctic d’Aubia i de Padrós, així com de la seva total adhesió a CDC i a la retallada sanitària.

Aquestes fonts elogien Vilardell i acusen d’infinitat de mals Aubia i Padrós. Per saber si una contradicció tan palesa era sabuda en el món polític i sanitari vaig parlar amb altres fonts. Un antic titular de la conselleria de Salut em digué textualment: “En el sistema sanitari sempre s’havia dit que hi havia dos tapats, que eren (Jaume) Aubia i (Josep) Prat”. Va precisar: “Aubia era la figura clau en el món dels negocis purs i Prat manegava el sector concertat, amb una gran capacitat per entendre’s amb els sindicats, fins i tot els de classe”.

A continuació vaig comunicar aquesta informació a un altre antic titular de la mateixa conselleria, el qual em digué: “Hi estic d’acord”. Per descomptat, es tracta d’antics consellers de partits diferents.

El mot 'tapat' és un neologisme procedent de l’argot polític mexicà, per designar un candidat a president no declarat. Les fonts sanitàries al·ludides l’usen per extensió, per descriure persones claus però que es mouen a l’ ombra. Resulta impossible no recordar Josep Prat. Qui això escriu, el passat mes d’octubre va revelar a l’opinió pública la seva existència i immensa força, avui del tot confirmades. Però fins a llavors Prat havia passat desapercebut per a l'opinió pública. Les similituds entre Prat i Aubia poden deixar bocabadat, tant en el fons com en la forma.

'Sociovergència' col·legial
Sense efectuar una breu mirada retrospectiva, ni recordar els factors merament de negoci no es pot entendre l’actual situació del COMB. Aquest havia estat molt escorat a la dreta fins al 1976, quan en fou elegit president Carles Pijoan, recolzat per l’esquerra. A les següents eleccions tornà a guanyar la dreta, que anà refermant el seu domini.

En veure que li era difícil guanyar, el PSC va optar per buscar, parlant amb CDC, una reiteració, en el COMB, d’una 'sociovergència', variant catalana del que a Itàlia batejaren com a 'consociativismo'. Hi va ser clau trobar la figura de Vilardell, molt ben vista pel PSC. En canvi, el PSC ja coneixia el poder d’Aubia i de Padrós i n’era molt contrari.

De fet, es portava el COMB a un repartiment del poder sanitari que ja existia en el sector concertat, on era clau bàsica, des de la Transició. Aquell 'consociativismo' ha perdurat fins que, després de les darreres eleccions catalanes, Artur Mas va poder i va voler esdevenir l’amo absolut. Fou un canvi substancial, històric, per anar a pitjor. Va demostrar la fragilitat i les contradiccions del model anterior, el de 'sociovergència'.

En el sector concertat, la 'sociovergència' hi va durar. Gestors i empresaris sanitaris de diversos colors polítics hi varen fer molts diners. Segur que varen tenir present l’etern problema del finançament dels partits. En canvi, l’entrada a la junta directiva del COMB de dos o potser tres socialistes –o un socialista i una socialista–, el 2006, no va pertorbar el gran poder d’Aubia, cap del sector empresarial i financer del col·legi.

Ara s’ha arribat a la prova del cotó. El molt respectable Vilardell està superat per una màquina complexa, mentre que els arribats de la mà del PSC estan integrats o marginats o les dues coses a la vegada. En tot cas, per al PSC la millor manera d’estar a l’aguait respecte al COMB encara és parlar amb Vilardell, el qual pot fer recordar, històricament i guardant moltes distàncies, la impotència del govern republicà a la vigília de fets tràgics. De vegades, ser de bona fe no és una virtut.

Davant del cúmul de desgràcies aparegudes amb les retallades, o pel que sigui, hi poden haver hagut enyorances del passat model sanitari 'sociovergent'. Hi ajuda el fet que la situació actual és infinitament pitjor, malgrat que la precedent era dolenta i, com s’ha vist, molt fràgil.

En el marc de l’enyorança d’un passat sanitari “sociovergent” es pot situar la visita al primer secretari del PSC, Pere Navarro, efectuada per Manuel Ferré, alcalde d’Amposta (CiU) i president de la patronal Consorci de Salut, acompanyat de Josep Mayoral, alcalde de Granollers (PSC) i vicepresident del citat “conxorxi”, per usar una variació lèxica trobada per militants socialistes honestos. Aquella visita, efectuada amb confidencialitat, va ser revelada per aquesta col·laboració.

Aquell retorn al passat és un somni. Està particularment clar respecte al COMB. Molts metges reclamen un canvi, que per a ells passa per la fi del llarguíssim període de domini d’Aubia i de Padrós. En aquest clam hi ha l’antiga candidatura de l’any 2010, formada per joves professionals molt contraris a Aubia i a Padrós. Reclamen abans que res que el PSC i els molts metges de CDC que no combreguen amb la confusió entre negocis –dels que en detallen una complexitat monumental– ni tampoc amb els grans sous (de vegades en forma de dietes múltiples, que han augmentat estant ja en la crisi) ni el que consideren una gestió, sobretot financera, molt opaca. Volen una àmplia entesa per posar fi als pràcticament –o fàcticament– trenta anys de poder de Jaume Aubia, amb el corresponent pes dels negocis, o el que sigui.

Un banc andorrà amb presència en paradisos fiscals
El mes passat, el banc andorrà Andbanc va adquirir l’agència de valors (Medivalor AV) del COMB, mentre anunciava que prendria una participació, no definida, a Medpatrimonia, societat d’assessorament financer i de gestió de grans patrimonis també del COMB. Ambdues estan adscrites, ben lògicament, al conglomerat col·legial concebut i dirigit per Aubia. Segons el 'Diccionari Enciclopèdic d’Andorra' (Andorra la Vella, 2006, pàgina 34) Andbanc “té filials a Las Bahames, Suïssa i Luxemburg”, així com una oficina de representació a Panamà.

Un comunicat, de data 1 de març, emmarcava l’operació “en la voluntat del COMB de reforçar la seva posició institucional, mantenint-se al costat del metge en la seva evolució professional i personal”. Semblava que se’n fotessin. En efecte, molts metges han esdevinguts mileuristes, o ni això, per les polítiques de CDC, defensades pels seus destacats militants Aubia i Padrós. Molts facultatius no sembla que puguin ni somniar d'anar a Les Bahames uns dies de vacances.

Hi ha molts més temes. Com la construcció d’un pàrquing de tres-centes places, promoguda pel col·legi i connectat a la seva seu central. L’adjudicació de les obres va correspondre a l’empresa Hormipresa, de la qual Jaume Aubia n'és, segons acredita el Registre Mercantil, membre del consell d’administració. Ho era també en el moment de l’ adjudicació. Ara Hormipresa és en concurs de creditors. El projecte s’havia presentat als metges com a gratuït per al COMB. Però ja li ha costat 300.000 euros i li pot costar força més, segons hem diuen persones que assisteixen a les assembles col·legials.

Suscripcions a 'La Vanguardia'
Mirant enrere s'hi troba de tot. Per exemple, un intent caríssim de crear una TV mèdica. O uns grans ajuts de la Generalitat (sembla que 400.000 euros) per a la integració de metges nouvinguts. Portaria el nom de “Conveni 2008 Metges Estrangers”. Hauria originat una factura (número 4050001964, de data 30.12.2008) en aparença relativa a aquella subvenció, per import de 267.5000 euros per subscripcions a 'La Vanguardia' amb la precisió “integració lingüística”.

Quant a un llarg conflicte entre el COMB i el Col·legi de Metges de Girona, amb actuacions judicials compreses, relatives a les primes d’assegurances, n’hi ha per escriure un llibre. El Col·legi de Girona en va publicar, el 2009, un molt detallat informe.

Foto: Miquel Vilardell, President del Col·legi de Metges de Barcelona

Dubto: fer o no fer. La vaga, vull dir.
- Els hi preparem el caldo i sobre ens foten el tall.
- Tot just fa dos mesos que ja vàrem fer vaga i ja veus...
- Ens descompten massa diners.
- Els sindicats i els partits estan en el mateix sac.
- Ja esta tot amanit.
I altres arguments similars em comenten els amics i coneguts quan els plantejo el dubte. I penso que no deixen de tenir raó. Però solament una part.
D'entrada a mi em sembla que el desànim i la resignació, ben segur, no son les millors receptes per afrontar els problemes.
I el problema és gran. Es tracta de parar, i fer enrere si es pot, la Reforma Laboral. Doncs, perquè el poble, tu, treballador com jo, perd molts del drets que s'havien negociat en el Pacte de Toledo. Apa! Déu n'hi do!
Cada dret, cada engruna, que el treballador ha anat arrencant del poder ha costat molt dolor. Fins i tot ni ha qui hi ha deixat la pell en el intent. No ha estat mai fàcil. I solament la unió ens ha donat la força.
Ja veus que m'he decidit.
Necessito, necessitem, la teva participació.
Ànims!
I si no, jo ho saps, haurem d'agafar les retallades i ...

De les caminades per Sant Llorenç m’ha vingut l’acudit. M’explico.

Sempre, i per diferents motius, m’he sentit molt lligat al poble de Matadepera. Entre d’altres hi vaig viure a tocar. Allà, a El Pla del Bonaire, l'autèntic. A l’altre banda de la carretera que mena al Club Egara. Dons bé, com molts, encara que no soc filòleg, a vegades em trobo demanant-me l’etimologia, l’origen, de certes paraules. De on vindrà aquest nom? Mira que dir-se Matadepera! Però si només hi ha, hi havia, el pererar del veí. El què hi havia, cinquanta anys enrere, era molta vinya, de picapoll. I hem sembla que tampoc hi havia més assassins que a Terrassa, per exemple. Matadepera. No cal anar matant les peres i després fer-ne ressò. O es tracta d’un manat de peres?

I preparant les sortides per anar a caminar hom se’n adona de Matadepera o bé de Castellsapera, o del Castell de Pera, on encara en queden runes, al final de la Vall d’Horta. La Pera. Potser no és una pera sinó que era un Pere. El senyor Pere? Un antic senyor feudal? Es va castellanitzar solament la darrera lletra?

Seguint aquests fils n’he teixit la meva explicació. Matadepera és: Bosc d’en Pere. I per conservar l’antigor: Mata d’en Pere. Queda més entenedor.

Altres facècies lingüístiques hem après pel parc natural. Encara avui al Puig de la Balma, per cert, allà on han rodat la pel•lícula “Pa negre”, podem llegir-hi “Puig de la Bauma”. Nosaltres també, sempre n’havíem dit “baumes” de les balmes i resulta que no, que anàvem errats. És: balma.

Seguirem caminant!

Publicat a DIRECTA

DAVID FERNÀNDEZ | 08/11/2011

El frau empresarial català multiplica sis cops les retallades de l'executiu neocon-vergent • Els noms dels 1.600 grans evasors, blindats i protegits pel mateix Estat defraudat • La nissaga Carulla, el pare d'Artur Mas, Carceller de DAMM SA, el futbolista Luis Enrique, l'empresari químic Bas Puig, el directiu de RBA Ricardo Rodrigo, l'arquitecte Alfredo Arribas, Alejandro Sanz o Emilio Botin, entre els defraudadors

La comparativa mereix similar resultat en el cas de l'Estat espanyol. Les organitzacions professionals d'inspectors d'Hisenda xifren l'economia submergida en en 240.000 milions d'euros, ben bé 5 cops les retallades aprovades per Rodriguez Zapatero -50.000 milions- per al període 2010-2013. Aquesta realitat suposa un mínim d'un frau fiscal anual on es deixen d'ingressar ben bé 25.000 milons d'euros anuals. Segons GESTHA, organisme dels tècnics i inspectors d'Hisenda, només durant 2010 les grans fortunes i grans empreses espanyoles van evadir un mínim de 42.771 milions d'euros, la petita i mitjana empresa hauria defraudat 16.261 milions, mentre el frau de particulars es limitaria a 1.543 milions d'euros. L'altre gran bossa de frau, el frau laboral amb la Seguretat Social vinculat a l'economia submergida, ascendiria a 30.000 milions d'euros.

El frau no és pas nou, sinó cronificat: GESTHA denuncia "que s'està perdent la batalla contra el frau fiscal amb una estratègia clarament equivocada", amb una legislació laxa i una política governamental que fa anys que posa la lupa "sobre les rendes del treball, dels autònoms i de les microempreses en compte de perseguir les grans bosses de frau" alenades per les grans fortunes i les grans empreses, principals responsables d'un frau massiu del qual hi ha símptomes rellevants. Segons dades oficials, a l'Estat espanyol hi ha 3.299 persones que disposen d'un patrimoni superior als 10 milions d'euros. Només 729 persones van declarar tenir un patrimoni superior a aquella xifra.

D'empresaris a esportistes
Dels casos de frau fiscal més recents, es podrien citar el del pilot de motos Sete Gibernau -2,8 milions evadits a Suïssa-, el del directiu de RBA Ricardo Rodrigo -2,3 milions, enviats també al país helvètic- o el de la nissaga Carulla. La nissaga propietària d'Agroalimen, al primera indústria alimentària catalana, està sent investigada per l'evasió continuada, a través de societats instrumentals, durant els darrers cinc anys. El frau podria arribar als 180 milions d'euros, que van ser enviats a les Antilles Holandeses per constituir dues societats que van ser recomprades per dues mercantils amb seu a Costa Rica i l'Uruguai i vinculades als sis germans Carulla.

No són pas els únics. Demetrio Carceller, propietari indiscutit de Cerveses Damm SA, també està imputat per un frau fiscal continuat durant els darrers 15 anys i per un valor que ascendiria als 500 milions d'euros. Carceller s'hauria empadronat falsament a Portugal per beneficiar-se d'una política fiscal que grava menys les grans fortunes, però la legislació espanyola obliga a demostrar que s'hi resideix al menys 183 dies a l'any per triar sota quina administració declarar.

Els paradisos fiscals -més de 100 arreu del món- són peça clau en l'evasió fiscal i, en el cas català, Andorra hi juga un paper cabdal mantenint encara el secret bancari. El principat hi té dipositats entre 2.700 i 3.500 milions d'euros de subdits espanyols. L'any passat, experimentant un creixement del 3000%, la Guàrdia Civil va decomissar fins a 2'5 milions d'euros sortint del país.

El recurs al paradís fiscal va acompanyat de la particular proliferació de nacionalistes sobtades. De fet, la tenista Arancha Sánchez Vicario és fiscalment andorrana, com Montserrat Caballé. El pilot català de F1 Pedro Martinez de la Rosa, com l'espanyol Fernando Alonso o el tenista Carlos Moya, són fiscalment suïssos. De nacionalitat monaguesa és Àlex Crivillé. I sent jugador del FC Barcelona, Luis Enrique -fiscalment nacionalitzat suís. també- va ser expedientat l'any 2003 per no haver declarat 600.000 euros. Els diners corresponien a pagaments realitzats per Nike Europe a la societat Fullforce Sport Limites, controlada pel jugador i amb seu a les Antilles holandeses, i havia evadit 270.000 euros en imposts.

Anecdòtica menció a banda mereix el cas de Sánchez Vicario. Entestada en que José María Aznar assistís a la seva boda, va comunicar a Hisenda el 2003 que regularitzava la seva situació per garantir l'assistència de l'expresident. Aznar hi va anar, però Sánchez Vicario no va passar comptes -un deute de 3,4 milions d'euros- fins el 2009, quan el Tribunal Suprem va dictaminar-ho. L'anècdota està descrita al llibre "Estado fiscal y democracia" de qui fou director de l'Agència Tributària amb el gabinet Aznar, Ignacio Ruiz-Jarabo. Al llibre descriu també com Florentino Pérez, president del Real Madrid, va pressionar Enrique Giménez Reyna -l'aleshores secretari d'Estat d'Hisenda del PP i posteriorment imputat com a cervell de la trama 'Gescartera'- per a que aturés, sota l'amenaça d'aturar la Lliga professional, les investigacions sobre futbolistes d'elit. El darrer episodi d'aquesta mena es va escriure al Mundial de Sudàfrica, quan els jugadors de la selecció espanyola van rebre una prima personal de 600.000 euros que van decidir declarar a Sudàfrica. Allà tributaven al 23% mentre a l'Estat al 43%, el que va suposar per a cada jugador un estalvi de 132.000 euros.

De Lienchenstein a Suïssa, del HSBC al LGT: 1.600 defraudadors descoberts
Fraus massius que cauen ràpidament dels titulars, estafes que mai se sap com acaben i que acaben sovint en impunitat i corrupcions sobre les quals es força un rapid oblit. Doble moral, doble economia i doble fiscalitat i una única impunitat sobre elits multireincidents- Lienchenstein i Suïssa el 2009 i 2010 són les dues clarianes paradigmàtiques del quart fosc del frau fiscal. Dues filtracions -no cap investigació oficial- van deixar al descobert 1.600 defrauadadors descoberts. Delinqüència d'alta volada fiscal i coll blanc. D’aleshores ençà, però, s’ha blindat sempre la seva identitat i se’ls hi ha ofert discrecionalment la possibilitat de solucionar-ho amistosament amb una ‘segona oportunitat’ (amb declaracions complementàries exemptes de sanció penal o administrativa). I encara avui no està resolt l’engima de com ha acabat tot plegat. Fortunes que han incorregut en delictes fiscals milionaris i que, segons els inspectors d’Hisenda aplegats a GEHTSA, han tingut un escandalós “tractament privilegiat” i “condescendent”. Més encara, assenyalen, en un moment de crisi, retallades i noves càrregues impositives a través de l’augment de l’IVA i el IRPF, és a dir de recàrrega fiscal sobre les rendes del treball i el consum.

En el cas suís, que esclatà el juny de l’any passat, es varen descobrir 3.000 comptes opacs propietats de ciutadans de l’Estat espanyol, dipositats al HSBC per un valor de 8.000 milions d’euros i que afectaven directament 1.500 persones. Hisenda, però, va centrar-se en 659 casos. La primera carta que va remetre, una invitació a regularitzar la situació sense costos penals, no la va respondre cap dels afectats. Només quan es va incoar expedient sancionador, van començar a arribar les respostes. A dia d’avui, s’han recuperat 220 milions d’euros defraudats. Malgrat el silenci ferri, fonts properes a la investigació han aclarit que al llistat “estan totes les grans fortunes que es puguin imaginar”. Hi ha nombrosos polítics, empresaris i financers implicats, entre ells el pare d’Emilio Botin, president del Banc Santander. I fins tot han surat detalls de com es va arribar a estendre el pànic en el si de l’establishment: un empresari madrileny va tancar la seva mansió i va marxar a l’estranger, remetent a Hisenda els bitllets de vol com a prova que ja no vivia a l’Estat.

Només un any abans, havien estat descobertes 200 comptes opacs de ciutadans espanyols al Lienchtenstein Global Trust Group (LGT). Hisenda va instar a regularitzar la situació a 67, dels quals només un 20% ho han fet. Entre els enxampats destacaven 7 ciutadans catalans amb dipòsits no declarats al paradís fiscal. Es tracta de Josep Bas Puig, empresari català del sector químic (frau de 4,2 milions); Luis Gari Sentmenat, administador d'una empresa náutica a Barcelona (frau de 7'98 milions); l’arquitecte barceloní Alfredo Arribas (frau de 311.471 euros); Enrique Clapers Alegre, de l’alta societat catalana (frau de 296.905 euros); l’empresari del sector de la decoració Jaume Graells (frau de 1,2 milions d’euros) o l’auditor vinculat al sector editorial Jorge Serra Murtra (frau de 313.442 euros). El setè dels catalans enxampats no és cap altre que Artur Mas Barnet, pare de l’actual president de la Generalitat, Artur Mas, per un frau de 823.262 euros. Del compte era beneficiari, el 2002, el mateix Artur Mas fill, aleshores conseller d’Economia i Finances de la Generalitat. De la mateixa operació també en resultaran expedientats el cantautor Alejandro Sanz –paladí de la lluita contra la pirateria informàtica-, l’industrial basc Alenadro Legarda (director de la totpoderosa CAF) o Carlos Meier (exdirectiu de Segundamano i fundador de l’Instituto de Empresa).

El penyasegat de la impunitat efectiva
Tots dos casos certifiquen, però, que contra el frau fiscal massiu continuat no hi ha estris adients per eradicar-lo. Els dos afers demostren clarament la feblesa i la manca de mitjans: la descoberta no va ser pas fruit d’investigacions pròpies sino de filtracions, compravendes de diskettes i casualitats. En el cas dels comptes al LGT de Lienchenstein, l'origen és la venda de les dades de 5.828 evasors (amb un patrimoni total de 5.000 milions deuros) realitzada per un extreballador de l’entitat, Heinrich Kieber, als serveis secrets alemanys. Entre ells, constaven el 67 ciutadans de l’Estat espanyol expedientats. Alemanya en va facilitar les dades. El cas suís d’HSBC és idèntic: en aquell cas és un extreballador qui ven les dades a l’Estat francés, que les traspassa la hisenda espanyola.

Una dinàmica similar s’ha viscut en els casos més sonats de corrupció dels Països Catalans. A la trama Gürtel, el fet que tota la comptabilitat tafurera estava en un disc dur extraible; en el cas del saqueig de Millet al Palau de la Música, per una denúncia inicial feta des de dins. I per acabar, cal no menystenir que els expedients finalment incoats es caracteritzen després per llargues dilacions judicials, eficaçment gestionades per buffets d’advocats de luxe. La darrera mostra fefaent és el cas Hisenda, “exemple de cobdícia i brutícia” segons el fiscal anticorrupció Emilio Sánchez Ulled d’una trama que subornaba inspectors a canvi de liquidacions favorables. El judici va trigar 12 anys a celebrar-se i aquest estiu se n’ha fet pública la sentència. Dotze processats han estat condemnats a elevades penes de presó d’entre 6 i 13 anys, entre ells Josep Llúis Núñez, l’advocat Juan José Folchi o l’excap d’Inspecció d’Hisenda a Catalunya a Catalunya Josep Maria Huguet. Tots els condemnats, però, són al carrer.

És el punt sobre la i. De la i d’impunitat. Hannah Arendt ho teoritzava a 'Els origens del totalitarisme': des de l'Edat Mtjana, els codis de conducta, de càstig i repressió que s'apliquen a la resta de la societat mai no afecten els delictes de les elits. Protegides sempre per un circuit de poder que condueix indefectiblement a la seva impunitat. Al segle XXI, les portes giratòries que vinclen poder estatal i poder econòmic segueixen ben obertes i operatives. I mentre la crisi s'abona per la multitud de baix, els pocs de dalt segueixen acumulant riquesa i evadint-la. Delinquint en els angles cecs del capitalisme opac.

Editorial de Ignacio Ramonet a Le Monde diplomatique

Cuando se acaban de cumplir diez años desde los atentados del 11 de septiembre y tres años desde la quiebra del banco Lehman Brothers ¿cuáles son las características del nuevo “sistema-mundo”?
La norma actual son los seísmos. Seísmos climáticos, seísmos financieros y bursátiles, seísmos energéticos y alimentarios, seísmos comunicacionales y tecnológicos, seísmos sociales, seísmos geopolíticos como los que causan las insurrecciones de la “Primavera árabe”...

Hay una falta de visibilidad general. Acontecimientos imprevistos irrumpen con fuerza sin que nadie, o casi nadie, los vea venir. Si gobernar es prever, vivimos una evidente crisis de gobernanza. Los dirigentes actuales no consiguen prever nada. La política se revela impotente. El Estado que protegía a los ciudadanos ha dejado de existir. Hay una crisis de la democracia representativa: “No nos representan”, dicen con razón los “indignados”. La gente constata el derrumbe de la autoridad política y reclama que ésta vuelva a asumir su rol conductor de la sociedad por ser la única que dispone de la legitimidad democrática. Se insiste en la necesidad de que el poder político le ponga coto al poder económico y financiero. Otra constatación: una carencia de liderazgo político a escala internacional. Los líderes actuales no están a la altura de los desafios.

Esas guerras han resultado pírricas. En cierta medida, finalmente, Al Qaeda se ha comportado con Washington de igual modo que Reagan lo hizo con respecto a Moscú cuando, en los años 1980, le impuso a la URSS una extenuante carrera armamentística que acabó agotando al imperio soviético y provocando su implosión. El “desclasamiento estratégico” de Estados Unidos ha empezado.

En la diplomacia internacional, la década ha confirmado la emergencia de nuevos actores y de nuevos polos de poder sobre todo en Asia y en América Latina. El mundo se “desoccidentaliza” y es cada vez más multipolar. Destaca el rol de China que aparece, en principio, como la gran potencia en ciernes del siglo XXI. Aunque la estabilidad del Imperio del Medio no está garantizada pues coexisten en su seno el capitalismo más salvaje y el comunismo más autoritario. La tensión entre esas dos fuerzas causarà, tarde o temprano, una fractura. Pero, por el momento, mientras declina el poderío de Estados Unidos, el ascenso de China se confirma. Ya es la segunda potencia economica del mundo (por delante de Japón y Alemania). Además, por la parte importante de la deuda estadouninese que posee, Pekín tiene en sus manos el destino del dólar...

El grupo de Estados gigantes reunidos en el BRICS (Brasil, Rusia, la India, China y Sudáfrica) ya no obedece automáticamente a las consignas de las grandes potencias tradicionales occidentales (Estados Unidos, Reino Unido, Francia) aunque éstas se sigan autodesignando como “comunidad internacional”. Los BRICS lo han demostrado recientemente en las crisis de Libia y de Siria oponiéndose a las decisiones de las potencias de la OTAN y en el seno de la ONU.

Decimos que hay crisis cuando, en cualquier sector, algún mecanismo deja de pronto de funcionar, empieza a ceder y acaba por romperse. Esa ruptura impide que el conjunto de la maquinaria siga funcionando. Es lo que está ocurriendo en la economía desde que estalló la crisis de las sub-primes en 2007.
Las repercusiones sociales del cataclismo económico son de una brutalidad inédita: 23 millones de parados en la Unión Europea y más de 80 millones de pobres… Los jóvenes aparecen como las víctimas principales. Por eso, de Madrid a Tel Aviv, pasando por Santiago de Chile, Atenas y Londres, una ola de indignación levanta a la juventud del mundo.

Pero las clases medias también están asustadas porque el modelo neoliberal de crecimiento las abandona al borde del camino. En Israel, una parte de ellas se unió a los jóvenes para rechazar el integrismo ultraliberal del Gobierno de Benjamín Netanyahu.

El poder financiero (los “mercados”) se ha impuesto al poder político, y eso desconcierta a los ciudadanos. La democracia no funciona. Nadie entiende la inercia de los gobiernos frente a la crisis económica. La gente exige que la política asuma su función e intervenga para enderezar los entuertos. No resulta fácil; la velocidad de la economía es hoy la del relámpago, mientras que la velocidad de la política es la del caracol. Resulta cada vez más dificil conciliar tiempo económico y tiempo político. Y también crisis globales y gobiernos nacionales.

Los mercados financieros sobrerreaccionan ante cualquier información, mientras que los organismos financieros globales (FMI, OMC, Banco Mundial, etc.) son incapaces de determinar lo que va a ocurrir. Todo esto provoca, en los ciudadanos, frustración y angustia. La crisis global produce perdedores y ganadores. Los ganadores se encuentran, esencialmente, en Asia y en los países emergentes, que no tienen una visión tan pesimista de la situación como la de los europeos. También hay muchos ganadores en el interior mismo de los países occidentales cuyas sociedades se hallan fracturadas por las desigualdades entre ricos cada vez más ricos y pobres cada vez más pobres.

En realidad, no estamos soportando una crisis, sino un haz de crisis, una suma de crisis mezcladas tan intimamente unas con otras que no conseguimos distinguir entre causas y efectos. Porque los efectos de unas son las causas de otras, y asi hasta formar un verdadero sistema. O sea, nos enfrentamos a una crisis sistémica del mundo occidental que afecta a la tecnología, la economía, el comercio, la política, la democracia, la guerra, la geopolítica, el clima, el medio ambiente, la cultura, los valores, la familia, la educación, la juventud, etc.

Vivimos un tiempo de “rupturas estratégicas” cuyo significado no comprendemos. Hoy, Internet es el vector de la mayoría de los cambios. Casi todas las crisis recientes tienen alguna relación con las nuevas tecnologías de la comunicación y de la información. Los mercados financieros, por ejemplo, no serían tan poderosos si las órdenes de compra y venta no circulasen a la velocidad de la luz por las autopistas de la comunicación que Internet ha puesto a su disposición. Más que una tecnología, Internet es pues un actor de las crisis. Basta con recordar el rol de WikiLeaks, Facebook, Twitter en las recientes revoluciones democráticas en el mundo árabe.

Desde el punto de vista antropológico, estas crisis se están traduciendo por un aumento del miedo y del resentimiento. La gente vive en estado de ansiedad y de incertidumbre. Vuelven los grandes pánicos ante amenazas indeterminadas como pueden ser la pérdida del empleo, los choques tecnológicos, las biotecnologías, las catástrofes naturales, la inseguridad generalizada... Todo ello constituye un desafio para las democracias. Porque ese terror se transforma a veces en odio y en repudio. En varios países europeos, ese odio se dirige hoy contra el extranjero, el inmigrante, el diferente. Está subiendo el rechazo hacia todos los “otros” (musulmanes, gitanos, subsaharianos, “sin papeles”, etc.) y crecen los partidos xenófobos.

Otra grave preocupación planetaria: la crisis climática. La conciencia del peligro que representa el calentamiento general se ha extendido. Los problemas ligados al medio ambiente se están volviendo altamente estratégicos. La próxima Cumbre mundial del clima, que tendrà lugar en Rio de Janeiro en 2012, constatarà que el número de grandes catástrofes naturales ha aumentado así como su carácter espectacular. El reciente accidente nuclear de Fukushima ha aterrorizado al mundo. Varios gobiernos ya han dado marcha atrás en materia de energía nuclear y apuestan ahora –en un contexto marcado por el fin próximo del petróleo– por las energías renovables.

El curso de la globalización parece como suspendido. Se habla cada vez más de desglobalización, de descrecimiento... El péndulo había ido demasiado lejos en la dirección neoliberal y ahora prodría ir en la dirección contraria. Ya no es tabú hablar de proteccionismo para limitar los excesos del libre comercio, y poner fin a las deslocalizaciones y a la desindustrialización de los Estados desarrollados. Ha llegado la hora de reinventar la política y de reencantar el mundo.

Ho confesso: estic ben desorientat. Aquelles idees que em varen ensenyar de petit ja no em serveixen.

El bé comú ha d’estar per sobre del interès individual. S’ha de respectar, o millorar si es pot, allò que és públic, és a dir: del poble. Els polítics han de servir la comunitat. La democràcia, sempre millorable, és el menys dolent dels sistemes polítics.

El treball, dignifica, deia la moral imperant. El treball és allò que ens pot donar riquesa. O era: el treball és l’excusa per aquells que no saben que fer?

Aquests conceptes sobre el col•lectiu i sobre el treball ja no son importants. Ara l’important és EL MERCAT.

El mercat. És el mercat el que mana. Bé, tampoc sona tant malament. I hom s’imagina comprant una dotzena d’ous o un iPhone en tendes de carrers estrets, atapeïdes de mercaderies i amb una gernació. I més econòmic i millor a la botiga del costat. Però no, no es tracta d’aquest mercat.

És un mercat virtual, podríem dir. Hom no veu el diner ni la mercaderia. "Market is in the air", parodiant el titol de la cançó. I els que mouen el capital son els bancs. Els bancs, que amb els nostres diners fan inversions arriscades. El mercat, aquest mercat, s'ha convertit en un monstre incontrolat que vol acabar menjant-se tot el producte del treball. Es veu que no en té prou amb les plusvàlues.

I el monstre ha creat el deute i el deute el pagaràs tú.

Jo no sé d'aquest temes però diuen, els que hi entenen, que de cada 10 dòlars solament un és producte del treball, la resta ves a saber, però segur que molts venen de l'especulació. I sembla que en aquest mon globalitzat l'especulació és el que compta. Que si unes accions a la borsa, que si ara compro i m'ho venc en acabar el dia o al cap de mitja hora...La volatilitat.

Mentrestant els gurús de l'economia parlen de la necesitat d'augmentar la producció, el creixement i la competitivitat. El desenvolupament i la recerca. Passant per l'oficina de patents. Allargant els drets d'autor, a Europa, de 50 a 75 anys sense que piuli ningú. És decebedor. Aquests capitalistes salvatges sempre et volen fer creure que els avenços tècnològics venen amb la famosa productivitat. Altre mentida. Els coneixements han de ser a l'abast de tothom.

Tot plegat per produir mercaderies amb l'absolescència programada. És a dir, mercaderies que ja surten al mercat amb la previsió que han de durar el temps calculat per convertir-se en estris inútils, això sí, reciclables, i tinguis de seguir comprant. Comprant. Comprant! Compra i treballa, ase!

Jo no soc gaire ase, pel qué compro vull dir, ni gaire alt, però no creixeré més, millor dit, ja fa anys que decreixo. Potser amb hormones? L'Alicia sí que creix i decreix. Jo encara no.

I qué haig de produir? Cotxes i neveres que, com es veu clarament, porten la felicitat inclosa en la garantia.

Tot plegat com si el mon mundial fos infinit i els seus recursos inesgotables. Que idiotes que es pensen que som, aquests economistes!

I qui son aquests de les agències de qualificació de riscos, i els del FMI?

I Europa? Però, a qui se li acut posar una moneda en comú en països tant distints com Espanya i Alemanya, posem per cas, sense establir una mínima política fiscal comuna? Recordes allò de l'Europa dels Pobles? Quina pena perdre passades.

Aprofitant l'avinentesa per el caos generat i les presses, els nostres polítics, que per més conya es fan dir socialistes, han decidit que el deute el pagaràs tú i que el deute és més important que tú.

Ja han assolit que et puguin acomiadar de la feina quan vulgui l'empresari. Tantes batalles per arribar aquí! Ah! Si s'aixequessin els milers de treballadors que varen lluitar pels seus drets!

Fins i tot han gosat modificar la Constitució, sense plebiscit popular, per dir que el primer és el deute, les finances, vaja, i després les necessitats del poble. Ara ja et poden dir, i fer, que demà no et pagaràn la pensió, o que te la seguiràn congelant. I no passa res. "Per tranquilitzar els mercats", tenen la barra de dir. Com si els mercats estiguesin nerviosos, pobrets.

A Catalunya, com som diferents, els polítics s'estàn acarnissant amb el sectors públics, especialment el sanitari. Els serveis públics molesten més la dreta, sembla.

La cultura de la por, de la ma d'un tal Puig, té al personal una mica espantat, però el català és un poble valent i sabrà plantar cara.

Com dèia, estic ben desconcertat. És cert que el diner sempre ha manat el mon, però fins ara altres valors matitzaven aquesta aserció. Ara ja no, solament queda el diner. El diner i EL MERCAT. Oriol, bonic, ja no cal que et preparis per fer cap feina. Llegeix cada dia un tros del Lazarillo de Tormes.

Per tot plegat s'han anat generant diverses formes i maneres de protesta popular i de queixa col•lectiva pacífica i civilitzada, sense que, de moment, els nostres representants (?) s'en facin ressó. Segurament haurem de canviar de tàctica i introduir un altre tipus de dialèctica per defensar els nostres drets.

De moment, mentre espero, quan em pregunten per les retallades, la meva resposta és: sí, de quin calibre?