la Trinxera

Sense avisar, lentament, han anat canviat les regles del joc.

El mercat. És el mercat el que mana. Bé, tampoc sona tant malament. I hom s’imagina comprant una dotzena d’ous o un iPhone en tendes de carrers estrets, atapeïdes de mercaderies i amb una gernació. I més econòmic i millor a la botiga del costat. Però no, no es tracta d’aquest mercat.

És un mercat virtual, podríem dir. Hom no veu el diner ni la mercaderia. "Market is in the air", parodiant el titol de la cançó. I els que mouen el capital son els bancs. Els bancs, que amb els nostres diners fan inversions arriscades. El mercat, aquest mercat, s'ha convertit en un monstre incontrolat que vol acabar menjant-se tot el producte del treball. Es veu que no en té prou amb les plusvàlues.

I el monstre ha creat el deute i el deute el pagaràs tú.

Jo no sé d'aquest temes però diuen, els que hi entenen, que de cada 10 dòlars solament un és producte del treball, la resta ves a saber, però segur que molts venen de l'especulació. I sembla que en aquest mon globalitzat l'especulació és el que compta. Que si unes accions a la borsa, que si ara compro i m'ho venc en acabar el dia o al cap de mitja hora...La volatilitat.

Mentrestant els gurús de l'economia parlen de la necesitat d'augmentar la producció, el creixement i la competitivitat. El desenvolupament i la recerca. Passant per l'oficina de patents. Allargant els drets d'autor, a Europa, de 50 a 75 anys sense que piuli ningú. És decebedor. Aquests capitalistes salvatges sempre et volen fer creure que els avenços tècnològics venen amb la famosa productivitat. Altre mentida. Els coneixements han de ser a l'abast de tothom.

Tot plegat per produir mercaderies amb l'absolescència programada. És a dir, mercaderies que ja surten al mercat amb la previsió que han de durar el temps calculat per convertir-se en estris inútils, això sí, reciclables, i tinguis de seguir comprant. Comprant. Comprant! Compra i treballa, ase!

Jo no soc gaire ase, pel qué compro vull dir, ni gaire alt, però no creixeré més, millor dit, ja fa anys que decreixo. Potser amb hormones? L'Alicia sí que creix i decreix. Jo encara no.

I qué haig de produir? Cotxes i neveres que, com es veu clarament, porten la felicitat inclosa en la garantia.

Tot plegat com si el mon mundial fos infinit i els seus recursos inesgotables. Que idiotes que es pensen que som, aquests economistes!

I qui son aquests de les agències de qualificació de riscos, i els del FMI?

I Europa? Però, a qui se li acut posar una moneda en comú en països tant distints com Espanya i Alemanya, posem per cas, sense establir una mínima política fiscal comuna? Recordes allò de l'Europa dels Pobles? Quina pena perdre passades.

Aprofitant l'avinentesa per el caos generat i les presses, els nostres polítics, que per més conya es fan dir socialistes, han decidit que el deute el pagaràs tú i que el deute és més important que tú.

Ja han assolit que et puguin acomiadar de la feina quan vulgui l'empresari. Tantes batalles per arribar aquí! Ah! Si s'aixequessin els milers de treballadors que varen lluitar pels seus drets!

Fins i tot han gosat modificar la Constitució, sense plebiscit popular, per dir que el primer és el deute, les finances, vaja, i després les necessitats del poble. Ara ja et poden dir, i fer, que demà no et pagaràn la pensió, o que te la seguiràn congelant. I no passa res. "Per tranquilitzar els mercats", tenen la barra de dir. Com si els mercats estiguesin nerviosos, pobrets.

A Catalunya, com som diferents, els polítics s'estàn acarnissant amb el sectors públics, especialment el sanitari. Els serveis públics molesten més la dreta, sembla.

La cultura de la por, de la ma d'un tal Puig, té al personal una mica espantat, però el català és un poble valent i sabrà plantar cara.

Com dèia, estic ben desconcertat. És cert que el diner sempre ha manat el mon, però fins ara altres valors matitzaven aquesta aserció. Ara ja no, solament queda el diner. El diner i EL MERCAT. Oriol, bonic, ja no cal que et preparis per fer cap feina. Llegeix cada dia un tros del Lazarillo de Tormes.

Per tot plegat s'han anat generant diverses formes i maneres de protesta popular i de queixa col•lectiva pacífica i civilitzada, sense que, de moment, els nostres representants (?) s'en facin ressó. Segurament haurem de canviar de tàctica i introduir un altre tipus de dialèctica per defensar els nostres drets.

De moment, mentre espero, quan em pregunten per les retallades, la meva resposta és: sí, de quin calibre?