« Toros, la penúltima? | Main | Quines drogues? »

Tot canvia

vida_arrozal.jpg


Ja he dit alguna altre vegada que quan visc una situació que m’angoixa, que em preocupa, miro d’escriure i endreçar les idees que em volten i revolten.

Sembla que he arribat malament a aquest començament de curs.

La feina no pinta bé, amb descomptes injustificats i la baixada de la nòmina. El que és pitjor és que ja arribat el moment, anunciat, que ens fan visitar a pacients d’altres metges, de manera aleatòria, i que no presenten patologies especialment agudes. Fa uns anys nosaltres mateixos triàvem els nostres substituts. Ara ja no hi ha ni substituts. Allò que havíem dit de la desaparició del metge de capçalera és a la propera cantonada. Visca el supermercat sanitari! Fa mesos que no envio pacients, amb patologia seriosa, al trauma o al otorrino del Consorci de Terrassa. Els dic que vagin a la privada. Les llistes d’espera son, sovint, de més d’un any. M’emprenya pensar que la jubilació, que tinc a tocar, serà la meva solució. Els col•lectius afectats, els sanitaris i els treballadors, el poble, no han de quedar-se de braços creuats davant la escandalosa pèrdua de qualitat del sistema públic de salut.

Encara que em poques molèsties físiques, vaig envellint. Ja soc vell. Increïble haver-hi arribat. Resulta que a hores d’ara ja m’estic prenent 7 fàrmacs diaris, la major part amb efectes preventius. Fa anys que busco, amb no massa interès, el meu metge de capçalera. M’he despertat tard, pel que deia abans... I segueixo fumant i bevent excessivament. I faig poc exercici físic. Nobody is perfect. Alguna cosa hauré de canviar.

Els afectes, els meus, tampoc van prou bé. Sense voler-ho he ferit la sensibilitat d’algun amic de l’ànima i de fa un temps no en puc gaudir. Segur que tot s’arreglarà però mentrestant el trobo a faltar.

El que de veritat m’està mortificant aquests dies és afrontar el procés de separació de la meva companya Montserrat després de 26 anys de compartir-hi la vida. Quina pena i quant dolor, la ruptura. I quantes coses viscudes plegats. Una llàstima. No es tracta d’entrar en detalls però no té perquè ser definitiu. Com diu una bona amiga el que manté la relació, sovint avorrida, de les parelles grans son aquells petits detalls, aquell gest imperceptible, aquella mirada que fa que encara siguem capaços d’entendrir-nos. Jo encara m’entendreixo. Hem de seguir la vida. Veurem. Ella m’ofereix un pont de mar blava.

I si t’atreveixes a mirar per la finestra el paisatge que es dibuixa tampoc convida a ballar per alegrías.

Constatem, dia rere dia, que els polítics, en general, son incapaços d’enfrontar-se als interessos de les corporacions, del capital insaciable. La crisi, produïda sobre tot per l’especulació de la banca, ens ha ofert la possibilitat de modificar en profunditat les bases del sistema de treball. Se’m ericen els cabells cada cop que sento a parlar de productivitat i competitivitat. Conceptes relligats al malbaratament de l’energia, el petroli, al esgotament dels recursos energètics. Conceptes relligats a l’enriquiment de les corporacions multinacionals i a l’empobriment de la classe treballadora. Potser encara es podran redreçar, si més no discutir totes aquestes coses, i d’altres tant importants. Potser encara hi som a temps. L’alça de les idees clarament feixistes, certes actituds envers l’immigració per exemple, comença a ser preocupant.

I que dir de la nostra petita terra, catalanets de pro. Catalunya: Terra de prohibicions! I no vull seguir. Qualsevol dia m’exilio.

Davant aquest panorama desolador no sé si tirar-me al tren o a la cambrera del bar. Les dues coses poden ser perilloses.

I doncs, com és que et lleves cada matí i ets capaç de fer vida normal? Resulta que la vida son moltes més coses que les esmentades. Ens queda el Barça, el meu net Oriol, els meus fills, tots quatre, els pares, els amics, les amigues, el sol, la lluna i els estels, el canari Fèlix Millet, les plantes de la terrasseta, les cançons...i no acabaria mai. També els records. No he perdut, gaire, la gana.

Em sembla que m’ha anat bé parlar de mi i de Montserrat.

TrackBack

TrackBack URL for this entry:
/MT32/mt-tb.cgi/166

Comments

Cullons nano! Quines males noticies que em dones. Jo que sempre et veig com el Leandre optimiste malgre tout! Demà et truco!!!

Òndia! M'has deixat sense paraules!. Deixa'm que ho acabi de pair....

Ja fa molt temps que no entenc aquesta transformació social que ens perjudica molt; tens molta raò.El que si sento, és la teva notícia de la Montse. Es podrà recuperar aquesta convivència? Ens veurem.

Collons!, m'has deixat de pasta de moniato,sento molt lo de la Montse.
Tens tota la raó, no hi ha motiu per l'optimisme.

Bé, em costa parlar de temes tan personals per carta. Prefereixo parlar al voltant d'una taula acompanyat d'una cervesa, un got de vi... que cada u escolli el que li sembli millor.
Dit això, sí que m'agradaria comentar alguna cosa.
D'entrada, felicitats per ser capaç d'obrir-te amb aquesta facilitat. La meva més sincera admiració.

Home, això de les separacions, què vols que et digui? Són una putada. Si més no, per mi ho van ser i això que les dues les vaig iniciar jo.
La segona va ser la més traumàtica, però, curiosament, va ser de la que em vaig sortir més bé.
Un bon amic, em va fer de terapeuta. Resumint:
Acceptar la realitat. Això no té res a veure en la resignació cristiana, ni en la dita: el que no es consola és perquè no vol.
Qualsevol situació té una part positiva. El problema està en trobar-lo.
No ens jutgem, no ens culpabilitzem, no ens justifiquem.
Segons com es miri pot semblar una lliçó de moralina. A mi em va ajudar molt.

Lo del tabac, jo t'ho explicaré un altre dia. Per mi haver-ho aconseguit després de molts intents també m'ha fet molta il·lusió.

Ah! i si vols una espatlla per plorar...

Dues: cerveses i espatlles. I segurament més que si apuntarien de bon grat. Taules una i tots i són benvinguts. No tenim trens ni cambreres, hi ha poca cosa per tirar-se, però molt per compartir, xerrades de política, de separacions o de tabac i cendrés per qui en vulgui, felicitats a qui no els necessiti i, sí, felicitats especialment per ser capaç de compartir. Leandre (i Montse) sabeu on som.

El cor se'm commou. En el silenci busco paraules de consol però se m'esmicolen als dits. De cor, una abraçada ben forta, immensa, i en el fons, plena de confiança.Cuideu-vos molt. Us estimem

Ànims Leandre !

Les poques vegades que la feïna ens ha deixa´t un respir per compartir una xerrada, m´han mostrat un Leandre inconformista i lluitador,que jo particularment admiro.Estic segur que
CONTINUARÀS LA LLUITA i seguiràs essent un exemple pels més joves!!!!

Una abraçada ben forta !!!!

Leandre: me he quedado un poco sorprendida con la noticia te llamare por si te apetece hablar, un beso

Ara que he pogut llegir tranquilament el teu dessigt de trobar alguna cosa que et mogi puc dir-te que ja la tens,ganes pel cambi i poguer mantenir allò que et mou. Però tambè hem quedo amb la inagotable bùsqueda de la tranquilitat i l´equilibri que tots dessitgem i pocs arribem.Si el camì sembla que arriba a la seva fi,collons!!!! hem d´agafar la adreÇera perque n´hi ha molta gent que ens espera i si un vol tornar-hi doncs s´intenta pero no per això ens hem de quedar aturats malgastant una vida que pot ser maravellossa (pese a todo). Una abraÇada.

Post a comment

(If you haven't left a comment here before, you may need to be approved by the site owner before your comment will appear. Until then, it won't appear on the entry. Thanks for waiting.)