« El descubrimiento del nulitrón | Main | Quin llibre? »

Els aiguamolls de Barbate

DSC_0137 copy.jpg


Aventures, amb serp inclosa.

Segur que tant sols és aquesta idiota i antiga idea que patim massa urbanites. Aquest crit de la naturalesa més salvatge que ens porta per camins i viaranys aliens, perduts en la magnífica geografia d’Ibèria.

Una pretesa plàcida i esforçada caminada per paratges escollits, plens de sorpreses que ens han de donar la flora, la fauna, el paisatge i el paisanatge.

I ja se sap, buscant, trobes allò. I allò pot esdevenir un monstre. Una trampa mortal.

A tres quarts d’onze, ben equipat, he sortit dels afores de La Barca de Vejer per fer un itinerari marcat, pels aiguamolls, les marismas que diem en castellà, de Barbate. Dificultat mitjana i d’unes 4 hores de durada, ruta circular. Un sol radiant i una lleugera calitja. Cap allà les tres m’esperen al restaurant El Campero.

Carregat amb la motxilla amb diferents objectius fotogràfics i la canya de pescar, per si de cas. La nikon penjada al coll.

A les primeres gambades ja he notat dolor als dos peus, al metatars. Com si fos una rampa. Els mitjons massa gruixuts, segurament. Si no em marxa hauré d’afluixar els cordons de les esportives impermeables. De moment espero, caminant, adaptar-me..

Ens saludem amb un genet que calça un cavall tord. Li faig la foto que toca. Els cavallers sempre si posen bé. A l’animal, sota les ordres quasi imperceptibles de regnes i talons, només li falta somriure. Lluiiis.

Mentrestant, el terra, cada cop més tou. S’alcen ocells, de nom desconegut, al meu pas feixuc. Basses i canals amb xipolleig de bestioles fantasma. Encara faig alguna foto. Un cranc negre, em sembla americà, cargolins i cargols, matolls d’espines més llargues, de plata, que les de la corona d’en Carod. El sol s’acosta al migdia.

Ja fa una bona estona que he agafat el recomanat camí recte de l’esquerra, cap a l’est. A cada pas el fang, empallegós, em cobreix la sabata, m’enfonso. Més enllà el camí sembla sec. De lluny sembla sec. El fang s’aferra i va creixent per tot el voltant de les sabatilles. Un fang color de cendra que s’asseca amb facilitat. S’esquartera sota el sol. Em costa alçar els peus. Ja no penso en el mal ni en afluixar els cordons. Ara m’arriba un mal de panxa i la bufeta m’explota.. I mica a mica arribo al bell mig del brancal de l’est. L’aigua em barra el pas. Sembla que a l’altra banda de la bassa el terra es més sec, però no em vull arriscar i faig marxa enrere.

Potser he fet 200 metres en 45 minuts.

Estic tant atrafegat intentant sortir d’allí que no me'n adono de la nova aparició del genet vigilant i amatent. Una veu que diu: El fango. I jo: Sí, el fango. Penso: O em pujes a la gropa o ja pots anar a pastar, fang, precisament. Em deixa fer. Desapareix. Apa! Que dec estar guapo, amb una mà agafat a la màquina de fotos, eixarrancat, presoner de les aigües fangoses dels aiguamolls. Però si el mateix nom ja ho diu: Aiguamolls.
Perdo, no, no la perdo, el fang me l’ha pres, la sabatilla esquerra. Per un moment penso en descalçar-me. Rellisco. La recupero. Els joncs a la vora del camí son tant fràgils com jo mateix. Penso en les arenes que et xuclen.

L’esforç físic em fa panteixar. Suu. Somiqueixo. De sobte les cuites evacuatòries desapareixen amb un pet amb cua, de cua curta, suposo. Començo a tenir set. Altre vegada el fang em pren la sabatilla, ara mal calçada. Finalment, me’n vaig sortint i torno enrere.

Encara és d’hora, em queda una estoneta. Agafo el camí de la dreta amb la intenció de conèixer millor el paratge, canyissars espectaculars, i amb la idea de netejar-me el fang. Endebades.

Ara si que l’he vist reaparèixer. El meu genet de la guarda s’atura, m’observa i m’explica els mals de les darreres pluges. Que si el bestiar haurà d’estar a la muntanya almenys un mes i mig, que si les avingudes han malmès canals i basses, que si la feina se li complica... Ens deixem sense que li hagi agraït estar pendent de la meva seguretat. Ara ho faig.

Friso per arribar al cotxe on hi tinc una ampolla d’aigua, oberta fa temps, però que espero potable. Qui deia que anava ben equipat?

Està clar que no puc presentar-me a menjar enfangat fins els genolls i no paro de donar-hi voltes. Els branquillons només em treuen el tou més pesant. Cony de fang, s’enganxa com el loctite.

He decidit una solució una mica dràstica: Un rentat de cotxes. Moll per moll, nèt.

Dit i fet. A l’entrada de Barbate hi ha una benzinera que també té un tal servei. Confesso que mai l’he emprat com aquest. La cosa va com segueix: Es posa una fitxa expressa a una màquina, s’agafa la mànega, es prem el botó de rentat i comença a sortir aigua calenta i sabó a pressió, a molta pressió. Un cop ensabonat, un altre botó i esbaldeixes. Hi ha altres botons i possibilitats. Una fitxa dura uns 2 minuts i escaig. La mànega, per tenir la mobilitat adequada, penja d’un escaire mòbil sobre l’eix vertical a uns quatre o cinc metres d’alçada i el seu broc, el broc de la mànega, metàl•lic, reposa dins un cilindre enganxat a la paret, en aquest cas situat a uns quants metres de la màquina menjafitxes.

Així doncs, arribo jo, apressat i angoixat, apart d’enfangat. Deixo el cotxe, pregunto, compro una fitxa i cap a la màquina. La hi poso i sense agafar la mànega premo el primer botonet. La mànega, per la forta pressió, surt del cilindre i puja cap amunt escopint espuma per la boca. Oneja a l’aire sense destí, com una serp esbojarrada. El seu cap, de ferro, va donant mossades al cel. Deu, quinze segons, una eternitat, voleiant com el fuet d’indiana jones.

Palplantat, bocabadat i espantat no veig com acostar-me al monstre, que ara s’ha precipitat contra el cotxe abonyegant-ne la carrosseria. Aprofito que baixa arran de terra per reduir-la. Per sort no m’ha mossegat. L’agafo amb força i la dirigeixo cap els meus pantalons i sabates. Efectivament l’aigua és calenta i juntament amb el sabó fan la feina prevista. M’esbaldeixo. El cotxe, em sembla que somriu, malgrat el cop. Redescobreixo el color original de les sabatilles.

Sort que no m’ha vist ningú, sinó ara potser estaria tancat a la institució psiquiàtrica del poble. Encara somric, com el cotxe, quan penso en la facècia. Quines coses!

Ara m’espera un bon àpat. El tàrtar de tonyina serà superb.

Després de dinar marxo esperitat cap a casa. Demà, veurem, serà un altre dia.

TrackBack

TrackBack URL for this entry:
/MT32/mt-tb.cgi/155

Comments

Ostres Leandre, ni el millor Indiana! M'has fet passar una bona estona amb la lectura i un bon tip de riure! Clar que imagino que "de mientras" la cosa no feia tanta gràcies.

Del drama a la comedia en cinco minutos. Con el subtítulo y la primera parte de la aventura, estaba yo pensando si habría anacondas por Barbate. La segunda parte no puedes leerla sin dejar de reír. Las mejores novelas son las autobiográficas.De lo mejor que has escrito. Un fuerte abrazo. Nacho

Post a comment

(If you haven't left a comment here before, you may need to be approved by the site owner before your comment will appear. Until then, it won't appear on the entry. Thanks for waiting.)