« Industria farmacèutica i CEE | Main | Tinariwen »

De "la bola de plata" a la "telecaritat"

caritatdonation2.gif

Anys enrere es celebrava a tot l’estat espanyol el Día de las Misiones. Aquell dia es recollien a quasi totes les escoles del país, en un acte protocol•lari, les boles de plata que cada alumne havia anat fent des de mesos abans. Les filmines, un seguit de diapos, on se’ns mostraven les imatges d’un missioner, amb sotana, rodejat de nens negres o indis, eren part de l’espectacle. L’aventura de països llunyans i pobres i la supremacia de l’home blanc, en nom de deu, eren els missatges llençats. Ja veníem preparats després de la visita al Cotolengo i als Hogares Mundet. A veure qui la portava més grossa, la bola. De la mida d’una taronja. Es tractava d’anar afegint, formant una pilota, trossos de paper d’estany (?) que servia per embolicar la xocolata i altres menges. Gens complicat. Representava que aquell material tenia prou valor com per obtenir-ne diners que s’enviava a les missions. De fet no he sabut mai on anava parar aquell botí. Si algú que llegeixi això ho sap, m’agradaria que ens ho contés. Tot i la pobresa del país en la postguerra, els seus joves ajudàvem els pobrets de la India. Aquell dia tots volíem ser missioners. El sentiment col•lectiu era d’autosatisfacció i fomentava “la cohesió del teixit social” que diria en Pujol.

Més tard, amb aquesta mísera democràcia que patim, monarquia bananera, hom pensa que això de la caritat pública ja s’hauria d’haver acabat. Que el nostre col•lectiu paga els seus impostos per millorar, i fins i tot resoldre, els nostres problemes. També els problemes de l’àmbit de la salut. Però, noi, des que hem descobert això de que la salut pot ser un negoci, hem ressuscitat fórmules antidemocràtiques i paternalistes de fomentar-lo. El negoci, vull dir. I la caritat cristiana, vull dir. La Marató. Amb auditoria inclosa. La Fundació. Les ONG.

Estovar-nos l’ànim per afluixar la mosca, aquesta és la manera de recaptar uns diners que serviran per ven poca cosa i que s’haurien d’obtenir d’altres partides de diner públic. I si no hi ha prou recursos hom s’estreny el cinturó i els treu d’altre lloc. Per exemple ens podem estalviar els tancs, llogats als alemanys, per la desfilada del Dia de les Forces Armades. Armats amb fones i barretines quedaríem més macos i antics.

Dame argo...

Però hi ha més. La imatge que es dona de la importància de la recerca, que en aquest país és tant deficitària. La investigació fa pena. I no l’arreglarà, sinó que n’emmascararà les deficiències, la marató dels nassos. Potser avui tots ens sentim investigadors?

I solidaris. Això sí! Som els més solidaris del mon mundial i no com aquests de la FAO i altres desgraciadets que també juguen a la telecaritat (terme d’en Joan Barril) . Jo la tinc més grossa, la bola. I no entenc com hi participen tants personatges, tan savis com son. Fins hi tot un Miquel Calzada, que creia crític amb aquestes collonades. Catalunya cap a la independència a traves del procés telecaritatiu.

El que és cert és que, per sort, la gent vol participar, la gent vol ajudar. Llàstima que la manera de fer-ho sigui a traves d’aquest programa televisiu. Es una pena que no siguem capaços d’exigir una distribució democràtica dels nostres diners. A vegades sembla que el ritual ens justifica. Jo també et vull abraçar i vull que m’abracis. Jung.

Efectivament, la Marató diu molt de nosaltres, i el que diu no m’agrada gens ni mica. Tot plegat em recorda la Espanya de la bola de plata. Els salesians.

Totes aquestes coses pensava jo mentre el director del Institut d’Estudis Il•lerdencs censurava l’exposició d’en Carles Santos.

Quin país tant desorientat!
O no?

TrackBack

TrackBack URL for this entry:
/MT32/mt-tb.cgi/85

Post a comment

(If you haven't left a comment here before, you may need to be approved by the site owner before your comment will appear. Until then, it won't appear on the entry. Thanks for waiting.)