« Miedo | Main | Andalusia 2007 »

Entrevista a Noam Chomsky

Chomsky.jpg

Encara més eficaç que les dictadures
El rentat de cervell en llibertat

La “comunicació” constitueix l’instrument de govern permanent dels règims democràtics. I representa per aquests el que la propaganda a les dictadures. Així ho demostra la compra de periòdics de referència – el Wall Street Journal als EUA, Les Echos a França- per homes de grans fortunes acostumats a adequar la veritat als seus interessos; la intervenció excessiva dels polítics com és el cas de Nicolas Sarkozy; la canibalització de la informació pels esports, la méteorologia i els fets diversos, tot això amb un ús excessiu de la publicitat. Noam Chomsky analitza aquests mecanismes de dominació i els re situa en el seu context històric. Recorda, per exemple, com els règims totalitaris s’han basat en els ressorts de la comunicació publicitària perfeccionats als EUA després de la segona guerra mundial. Evoca també les perspectives de transformació social en el món actual i el que podria semblar la utopia pels que, malgrat la pedagogia de la impotència configurada pels mitjans de comunicació, no han renunciat a canviar el món.

Entrevista a Noam Chomsky, professor de lingüística al MIT, Boston
Publicat a Le Monde Diplomatique, Agost 2007
Per Daniel Mermet

Daniel Mermet: Comencem pel tema dels mitjans de comunicació. A l’Estat Francès, el maig de 2005, durant el referèndum de la Constitució europea, la major part de la premsa era partidària del "sí", i tanmateix el 55% dels francesos van votar "no". La força de manipulació dels mitjans de comunicació no sembla absoluta. Aquest vot dels ciutadans representava també un "no" als mitjans de comunicació?

Noam Chomsky: El treball sobre la manipulació mediàtica o la “fàbrica del consens”, escrit per Edward Herman i per mi (Los guardianes de la libertad, Ed. Crítica, Barcelona 2000), no aborda la qüestió dels efectes dels mitjans de comunicació sobre el públic. És un tema complicat, però sobre aquesta qüestió s’han fet investigacions en profunditat, i diuen que la influència dels mitjans de comunicació és més important sobre la fracció de la població més culta. La massa de l'opinió pública sembla menys vulnerable al discurs dels mitjans de comunicació.

Prenguem per exemple l'eventualitat d'una guerra contra l'Iran: el 75% dels nord-americans consideren que els Estats Units haurien de posar fi a les amenaces militars i avant-posar un acord per via diplomàtica. Estudis fets per instituts occidentals diuen que l'opinió pública iraniana i la dels Estats Units també convergeixen en certs aspectes sobre la qüestió nuclear: una aclaparadora majoria dels dos països considera que cal eliminar completament els artefactes de la guerra nuclear des d'Israel a l'Iran, incloent-hi els de les tropes americanes a la regió. Ara bé, cal buscar molt per trobar aquest tipus d’informació als mitjans de comunicació.

Cap dels dos partits polítics d’ambdós països defensa aquest punt de vista. Sens dubte, el conflicte nuclear ja estaria resolt si l'Iran i els Estats Units fossin autèntiques democràcies on la majoria determinés les polítiques públiques. I com aquest, hi ha altres casos.

Per exemple, pel que fa al pressupost federal dels Estats Units, la majoria dels nord-americans vol una reducció de les despeses militars i un augment, per contra, de les despeses socials, dels crèdits a Nacions Unides, d'ajuda econòmica i humanitària internacional, i per últim, l'anul•lació de les reduccions d’impostos dutes a terme pel president George W. Bush que afavoreixen els nord-americans més rics.

La política de La Casa Blanca és totalment contrària a les reclamacions de l’opinió pública sobre tots aquests assumptes. Però les enquestes d'opinió que mostren aquesta persistent oposició pública rarament es publiquen als mitjans de comunicació. Els ciutadans no només estan apartats dels centres de decisió política, sinó que a més a més se’ls manté desinformats de l’estat real d’aquesta mateixa opinió pública.
Hi ha una inquietud internacional que ve de l'abismal "doble dèficit" dels Estats Units: el dèficit comercial i el dèficit pressupostari. Ara bé, aquests existeixen per la seva estreta relació amb un tercer dèficit: el dèficit democràtic que no deixa de cavar-se, no només als Estats Units, sinó a tot del món occidental.

D. M: Si a un periodista, ja sigui d’entreteniment o un presentador de telenotícies, se li pregunta si pateix pressions o pateix la censura, contesta que és completament lliure, que expressa les seves pròpies conviccions. Com funciona el control de pensament en una societat democràtica? Pel que fa a les dictadures ja ho sabem.

N. C: Quan li fas aquesta pregunta a un periodista de seguida et respon: "No he rebut mai cap pressió, escric el que vull". I és veritat. Però no escriurien editorials si es posicionessin en contra de la norma dominant. La norma no és absoluta, per descomptat; jo publico a la premsa americana, els Estats Units tampoc és un país totalitari. Però aquell que no satisfaci les mínimes exigències no tindrà l’oportunitat de ser promocionat per accedir a ser comentarista i gaudir d’una bona situació.

Aquesta és una de les grans diferències entre el sistema de propaganda d'un Estat totalitari i la manera de procedir en societats democràtiques. Exagerant una mica, als països totalitaris, l'Estat determina la línia a seguir i tothom s'hi ha d'avenir. Les societats democràtiques operen d’una altra forma. La "línia" no s’anuncia mai com a tal, se sobreentén. Es passa, d'alguna manera, a un "rentat de cervell en llibertat". I fins i tot els debats "apassionants" de grans mitjans de comunicació se situen en el marc dels paràmetres implícits consentits, limitant molts punts de vista contraris.

El sistema de control de les societats democràtiques és molt eficaç; instil•la les directrius com l'aire que es respira. Un mateix no se n'adona i de vegades et penses que estàs veient un de-bat d’alt nivell. En el fons, és infinitament més eficaç que els sistemes totalitaris.

Agafem com a exemple el cas d'Alemanya als inicis dels anys trenta. Això s'ha oblidat, però era el país més avançat d’Europa, era punter en art, en ciència, en tècnica, en literatura i en filosofia. I en molt poc temps es va girar la truita completament i Alemanya es va convertir en l'Estat més mortífer, el més bàrbar de la història de la humanitat.

Tot allò va passar per por: por als bolxevics, als jueus, als nord-americans, als zíngars, en definitiva a tots els que, segons els nazis, amenaçaven el cor de la civilització europea, és a dir dels hereus directes de la civilització grega. De fet, això és el que el 1935 escriuria el filòsof Martin Heidegger. Això sí, la major part dels mitjans de comunicació alemanys que van bombardejar la població amb aquest tipus de missatges van reprendre la feina amb tècniques de màrqueting ajudats per... publicistes nord-americans.

No oblidem com s'imposa sempre una ideologia. No n’hi ha prou amb la violència per dominar, cal la justificació d'una altra naturalesa. Així doncs, quan una persona exerceix el seu poder sobre una altra –ja sigui un dictador, un colon, un buròcrata, un marit o el cap de la feina– necessita una ideologia justificadora, sempre la mateixa: i aquest domini és crea "per al bé" del dominat. En altres paraules, el poder sempre es presenta com a altruista, desinteressat, generós.

Durant els anys trenta, les vies de la propaganda nazi consistien, per exemple, en escollir paraules molt simples, i repetir-les sense descans, associant-les a les emocions, als sentiments i a la por. Quan Hitler va envair els Sudetes [el 1938], ho va fer invocant els objectius més nobles i caritatius, amb la necessitat d'una "intervenció humanitària" que impedís la "neteja ètnica" dels germans, permetent així que aquests poguessin viure sota l'"ala protectora" d’Alemanya, amb el suport de la potència més avançada del món en l'àmbit artístic i cultural.

En certa manera, no ha canviat res en matèria de propaganda des d’Atenes, però sí que hi han hagut molts perfeccionaments. Els instruments s'han refinat molt, en particular i paradoxalment, als països més lliures del món: al Regne Unit i als Estats Units. És allà, i no en un altre lloc, on als anys vint hi naixia la indústria moderna de les relacions públiques, l’anomenada fàbrica de l'opinió o de la propaganda.

De fet, aquests dos països van progressar en matèria de drets democràtics (vot de les dones, llibertat d'expressió, etc.) fins al punt que l'aspi-ració a la llibertat ja no es podia contenir mitjançant la violència d'Estat. Ens hem bolcat a les tecnologies de la "fàbrica del consens" (2). La indústria de les relacions públiques produeix el sentit propi de la paraula, el consentiment, l’acceptació, la submissió. Controla les idees, el pensament, els esperits, és un gran progrés respecte al totalitarisme: és molt més agradable veure un anunci publicitari que trobar-se una sala de tortura.

Als Estats Units, la llibertat d'expressió està protegida a uns límits que no crec que hi siguin en cap altre país del món. És bastant recent. Durant els anys seixanta, el Tribunal Suprem va posar molt alt el llindar del respecte a la llibertat d’opinió, la qual cosa expressava, segons el meu punt de vista, un principi fonamental establert pels principis de la Il•lustració del segle XVIII. La posició del Tribunal va ser que la paraula era lliure, i l’únic límit era la participació en un acte criminal. Si, per exemple, vaig a una botiga per robar-hi i un dels meus còmplices té una arma i jo li dic: “tira-la!”, aquestes paraules no estan protegides per la Constitució. Per a la resta, el motiu ha de ser particularment greu abans que la llibertat d'expressió sigui qüestionada. El Tribunal Suprem ha reafirmat fins i tot aquest principi en favor de membres del Ku Klux Klan.

A l’Estat francès, al Regne Unit i em sembla que a la resta d'Europa, la llibertat d'expressió està definida de manera molt restrictiva. Des del meu punt de vista, la qüestió essencial és: l'Estat té el dret de determinar quina és la veritat històrica i castigar a aquell qui se n'aparti? Pensar-ho significa acceptar una pràctica pròpiament stalinista.

Ara bé, als intel•lectuals francesos els costa admetre que justament aquesta és la seva inclinació. Tanmateix, el rebuig a un enfocament com aquest no ha de ser una excepció. L'Estat no hauria de tenir cap mitjà per castigar a qui defensi que el sol gira al voltant de la Terra. El principi de la llibertat d'expressió té quelcom de molt elemental: o es defensa en el cas d’haver-hi opinions que es detesten, o no es defensa en absolut. Fins i tot Hitler i Stalin admetien la llibertat d'expressió d'aquells que defensaven el seu punt de vista (1).

Afegeixo que hi ha quelcom d'aflictiu i fins i tot d'escandalós quan s’han de discutir aquestes qüestions dos segles després que Voltaire, com se sap, va declarar: "Odio les seves opinions, però em faria matar perquè les pugueu expressar". I així, adoptant una de les doctrines fona-mentals dels seus botxins, es fa un lamentable favor a la memòria de les víctimes de l'Holocaust.

D. M: En un dels seus llibres comenta la fra-se de Milton Friedman: "Produir beneficis és l’essència pròpia de la democràcia"...

N. C: En realitat, les dues coses són tan contràries que ni tan sols existeix comentari possible... La finalitat de la democràcia és que la gent pugui decidir la seva pròpia vida i les tries polítiques que l’afecten. Produir excedents és una patologia de les nostres societats adossa-da a estructures particulars. En una societat decent, ètica, aquesta preocupació pel benefici seria marginal. Fixi’s en el meu departament universitari [al Massachusetts Institute of Technology], alguns científics treballen dur per guanyar molts diners, però se'ls considera una mica marginats, gent pertorbada, gairebé de casos patològics. L'esperit que anima la comunitat acadèmica és més aviat el d'intentar fer descobriments, per interès intel•lectual i per al bé de tots.

D. M: A l'obra publicada a les edicions de L'Herne, Jean Ziegler escriu:"Hi ha hagut tres totalitarismes: el totalitarisme stalinista, el nazi i ara Tina (there’s no alternative)." (3) Compararia aquests tres totalitarismes?

N. C: Jo no els posaria en el mateix sac. Bara-llar-se contra "Tina" és enfrontar una influència intel•lectual que un no pot associar als camps de concentració i al gulag. I de fet, la política dels Estats Units suscita una oposició massiva a escala planetària. A l’Amèrica Llatina, l’Argentina i Veneçuela van fer fora el Fons Monetari Internacional (FMI). Els Estats Units han hagut de renunciar a la realitat de fa vint o trenta anys: el cop militar a l’Amèrica Llatina. El programa econòmic neoliberal que durant els anys vuitanta i noranta s’imposava per la força a tota l’Amèrica Llatina avui es rebutja a tot el continent. I aquesta mateixa oposició a la globalització econòmica es troba a escala mundial.

El moviment per la justícia global, que és un focus mediàtic cada cop que se celebra un Fòrum Social Mundial, de fet treballa tot l'any. És un fenomen molt nou en la història, que marca potser el començament d'una verdadera Internacional. Ara bé, el seu principal cavall de bata-lla apunta cap a l'existència d'una alternativa. D'altra banda, quin millor exemple hi ha de globalització diferent que el Fòrum Social Mundial? Els mitjans de comunicació hostils diuen que els que s'oposen a la globalització neoliberal són "antiglobalització", quan en realitat aquestes persones lluiten per a una altra globalització, la globalització dels pobles.

Es pot observar el contrast entre uns i altres perquè, a Davos, quan se celebra el Fòrum Econòmic Mundial que treballa per a la integració econòmica planetària, veiem que els financers, els bancs i els fons de pensions en són els únics interessats. Són potències que també controlen els mitjans de comunicació. És la concepció que es té d’integració global, però al servei dels inversionistes. Els mitjans de comunicació dominants consideren que aquesta integració és l’única que, d'alguna manera, mereix la denominació oficial de globalització.

Heus aquí un bonic exemple del funcionament de la propaganda ideològica en les societats democràtiques. Fins al punt que de vegades hi ha participants del Fòrum Social que accepten el qualificatiu malintencionat de “antiglobalitzadors". Vaig intervenir en el marc del Fòrum de Porto Alegre, i vaig participar en la Conferència mundial dels pagesos. Ells sols representen la major part de la població del pla-neta...

D. M: Se l’inclou en la categoria d’anarquista o socialista llibertari. Quin seria el lloc que li correspondria a l'Estat dins la democràcia tal com la concep?

N. C: Vivim en aquest món, no en un univers imaginari. Ara bé, en aquest món hi han institucions tiràniques, que són les grans empreses. És el que més s’aproxima a les institucions totalitàries. Per dir-ho d’alguna manera, no han passar comptes amb ningú, amb la societat; actuen com depredadors on d'altres empreses en són les preses. Per defensar-se'n, els pobles només disposen d'un sol instrument: l'Estat. Ara bé, no és un escut gaire eficaç ja que, normalment, està estretament vinculat als depredadors. Hi ha una gran diferència: mentre que per exemple la General Electric no ha de passar comptes, de vegades l'Estat ha de donar explicacions a la població.
Quan s'haurà eixamplat la democràcia fins al punt que els ciutadans controlaran els mitjans de producció i d'intercanvi, i participaran en el funcionament i en la direcció del marc general en el que viuen, llavors, poc a poc l'Estat podrà desaparèixer. Serà reemplaçat per associacions voluntàries que es trobaran en els llocs de treball i allà on hi viu la gent.

D. M: És una nova forma de soviets? Quina diferència hi hauria amb els soviets de la Rússia revolucionària?

N. C: Eren els soviets. Però la primera cosa que Lenin i Trotski van destruir, just després de la revolució d'Octubre, són els soviets, els consells d’obrers i totes les institucions democràtiques. En aquest sentit, Lenin i Trotski van ser els pitjors enemics del socialisme del segle XX. En tant que marxistes ortodoxos, van considerar que una societat retardada com Rússia en aquella època no podia passar directament al socialisme sense abans, i per força, precipitar-la a la industrialització.

El 1989, quan es va enfonsar el sistema comunista, vaig pensar que aquest representava, paradoxalment, una victòria per al socialisme. Ja que el socialisme, tal com el concebo jo, implica, com a mínim, repeteixo, el control democràtic de la producció, dels intercanvis i de la resta de dimensions de l'existència humana.

Tanmateix, els dos principals sistemes de propaganda van coincidir en afirmar que el sistema tirànic instituït per Lenin i Trotski, transformat després en monstruositat política per Stalin, era el "socialisme". Els dirigents occidentals van estar encantats amb aquest ús absurd i escandalós de la seva terminologia, que els ha permès difamar durant dècades al socialisme autèntic.

Amb un entusiasme idèntic, però en sentit contrari, el sistema de propaganda soviètic va intentar explotar en benefici propi la simpatia i el compromís que els ideals socialistes autèntics suscitaven entre les masses treballadores.

D. M: No és veritat que totes les formes d'autoorganització dels principis anarquistes s’han esfondrat?

N. C: No hi ha "principis anarquistes" fixos, com una mena de catecisme llibertari al qual caldria ser fidel. L'anarquisme, almenys tal com jo el comprenc, és un moviment de pensament i d'acció humana que intenta identificar les estructures d'autoritat i sobirania, i demanar-los que es justifiquin i, quan en siguin incapaces, cosa que succeeix freqüentment, intentar superar-les.

Lluny d'haver-se "esfondrat", l'anarquisme, el pensament llibertari, funciona molt bé. Ha estat la font de molts progressos. Formes d'opressió i d'injustícia que ni tan sols es reconeixien com a tals, i molt menys es combatien, ja no s’admeten. És un èxit, una esperança per a tot el gènere humà, no un fracàs.

Entrevista traduïda al català per Eva Lega i corregida per Jaume Seguí.
(1) Edward Herman i Noam Chomsky, «Manufacturing Consent», Pantheon, Nova York, 2002.
(2) Expressió de l'assagista nord-americà Walter Lippmann que, a partir dels anys 1920, posant en dubte la capacitat de l'home ordinari a decidir-se amb saviesa, va proposar que les elits sàvies "sanegin" la informació abans que afecti les masses.
(3) Tina, inicials de "There is no alternative" (no hi ha alternativa), expressió de Margaret Thatcher en què formulava el caràcter indiscutible del capitalisme neoliberal, l’única forma possible de "globalització".

TrackBack

TrackBack URL for this entry:
/MT32/mt-tb.cgi/65

Post a comment

(If you haven't left a comment here before, you may need to be approved by the site owner before your comment will appear. Until then, it won't appear on the entry. Thanks for waiting.)