« Osti nois! Hem fet una vaga! | Main | Competivitat »

La negociació col·lectiva i els metges

kamikaze2.jpg

No volia posar-me amb els sindicats, però ells s’ho estan buscant. Efectivament, ja m’estan acusant de corporativisme.

Només posaré un exemple, que em sembla prou esclaridor, del paper que han jugat els “negociadors col•lectius” en relació als metges i a la resta de sanitaris. Una mica d’història propera.

Un dels articles de la llei de la reforma de l’atenció primària de 1985 diu clarament que el “coordinador” dels centres ha de ser elegit democràticament per tot el personal sanitari entre algun dels metges del centre.

Actualment el “director”, sigui metge o altre sanitari del centre, és elegit a dit per la directiva gestora del centre. A dit, si senyor!

Sembla que hi hem perdut tots. O no?

Que ha passat? Doncs el que ha passat és que els “sindicats” van preferir perdre una estructura “democràtica” millorable donat que consideraven, com jo mateix, que el “coordinador” no tenia perquè ser necessariament un metge.

I en comptes d’ampliar la base democratitzadora i exigir la opció de la participació d’altres sanitaris van considerar que l’article esmentat era corporativista i se’n van desentendre.

I pel que sembla alguns dirigents sindicals segueixen així. Confonen el paper “històric” del metge amb la proletarització real i de fa anys imposada en el col•lectiu. Que quedin algunes consciències retrògrades també és normal. Desgraciadament, encara, cada cop que un metge obre la boca per reivindicar quelcom se’l escolta amb recel.

Tot plegat em recorda aquella actitud tan comuna en els col•lectius de diversa qualificació que pretén igualar, a la baixa, els drets i deures de tothom, mentre l’empresari es va fregant les mans, de pura satisfacció. I aquell, perquè cobra tant? En comptes de: PAGA’M EL QUE HEM PERTOCA!

Sindicats! Feu els deures! No heu de defensar els interessos de tots els treballadors? Doncs no ho heu fet ni en aspectes tan senzills, i tant importants, com aquest. A mi no em sembla normal deixar-se perdre l’oportunitat d’assolir una estructura democràtica com la que teníem a l’abast.

I repeteixo, només és un exemple. N’hi ha molts més.

Quan jo era petitet em van ensenyar que quan els dirigents seriosos s’equivocaven es feia allò que en dèiem autocrítica. És el que espero de fa temps i no arriba. La gent que no s’equivoca mai no m’interessa gens, gens i gens.

Le kamikaze désolé

TrackBack

TrackBack URL for this entry:
/MT32/mt-tb.cgi/15

Post a comment

(If you haven't left a comment here before, you may need to be approved by the site owner before your comment will appear. Until then, it won't appear on the entry. Thanks for waiting.)